Normalment se’ns plantegen com transformacions esperades. I tot i així ens exigeixen esforç, comprensió, paciència, és a dir, un canvi de xip i, a més i sobretot, un cert entrenament. Tot allò que diuen i fan els altres ens ajuda. Els parents i els amics ens transmeten la seva experiència i fan de mirall. Més enllà de les etapes naturals que cal afrontar, sovint gens fàcils de superar, de vegades l’atzar ens depara sorpreses impactants. Un accident o una notícia luctuosa, ens trastornen. Un diagnòstic greu, per exemple, cau com una llosa. Una llosa que ens esmicola l’ànima. És una sentència que és difícil d’entomar quan és adversa. Esdevé, és cert, un alleujament relatiu si no es compleixen els mals presagis. El diagnòstic gestat, esperat, expectant, sobtat, sigui com sigui, és una inflexió en el trajecte vital que cal assumir. Els psicòlegs són el millor ajut perquè l’afectat entengui la nova situació i perquè no vagi a les palpentes per trobar la manera d’afrontar el que convé. Però en el cas de les cardiopaties infantils l’afectat conscient no és l’infant, perquè qui rep l’impacte són sobretot els pares i l’entorn familiar. I penso que no n’hi ha prou amb un canvi de xip, cal una recomposició de lloc. Pensar que s’obren pas diferents etapes que exigiran cadascuna una readaptació. Els canvis de la relació matrimonial, de l’entorn familiar, de les exigències laborals, domèstiques i horàries seran imparables. Molt probablement tot canviarà. I no serà necessàriament pitjor, sinó diferent. Cada nova etapa —amb alts i baixos, teràpies, cirurgia, postoperatori, nous diagnòstics— crearà situacions impensables i nous impactes que caldrà afrontar amb l’esforç compartit de l’entorn: família, professional mèdic, psicòleg… i també l’AACIC i Coravant.
Jaume Comas
Fundació CorAvant
Aquest article forma part de la Revista 29 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant.