Portaves disset anys de carrera de futbol professional, però vas haver de plegar abans del que esperaves: l’any 2019 vas tenir un problema cardíac. Què va passar?
En aquell moment estava jugant a l’Índia, molt lluny de casa i de la meva família, i no estava gaudint. Em va arribar una proposta d’un equip italià al gener i vaig firmar amb ells. Al primer control mèdic van veure alguna cosa estranya i em van fer més proves. A la ressonància magnètica cardíaca va sortir que tenia una cicatriu al ventricle esquerre i em van detectar una cardiopatia incompatible amb l’esport professional. Vaig estar dues setmanes sense poder entrenar esperant una segona opinió del metge de la Federació Italiana de Futbol i el resultat va ser el mateix i vaig haver de deixar-ho.
Com vas viure l’anunci del diagnòstic?
Les proves que em vaig fer amb el metge de la Federació van ser a Roma. La meva dona va viatjar des de Barcelona per fer-me costat. La primera reacció va ser abraçar-la i posar-me a plorar, perquè vaig pensar en les meves filles i en el risc que vaig prendre inconscientment jugant a futbol. Molts jugadors van morir amb el meu mateix problema.
Com afrontes haver de retirar-te i deixar el futbol?
No és fàcil afrontar la retirada, perquè no et preparen. Tu saps que tard o d’hora arribarà, però no vols pensar-hi gaire i creus que encara et queden anys per continuar gaudint del que més t’agrada. Al final estem programats per jugar a futbol. Jo ho he fet des dels 4 anys, professionalment des dels 17, i la meva setmana estava dedicada al partit del cap de setmana. Un objectiu al cap, important, un examen setmanal, o dos, depenent de la competició, però jo dormia, menjava, descansava i vivia per al pròxim partit. Quan et treuen això, i més de manera sobtada, és complicat adaptar-te.
Jo soc una persona positiva i l’endemà de la notícia vaig agafar les meves coses i vaig tornar a Barcelona, després de quinze anys, per començar la meva nova vida amb ganes de conèixer què em regalaria, perquè no tenia res pensat ni preparat, però no va ser fàcil.
Vas necessitar suport psicosocial o acompanyament emocional?
La meva dona i les meves filles van ser el meu suport. Crec que el moment més crític no va ser en el moment de la retirada, sinó que em va sortir amb el temps. El primer any vaig intentar amagar una mica les meves emocions i lluitar amb mi mateix per intentar convèncer-me que estava bé. Passa’t l’any vaig notar que ho trobava molt a faltar i vaig demanar ajuda psicològica perquè m’estava afectant en el meu dia a dia i vida personal.
Segueixes controls periòdics amb el teu cardiòleg/a de referència? Amb quina freqüència?
Segueixo controls periòdics, i ara més que mai, perquè el dia 23 de març d’aquest any vaig patir una aturada cardíaca jugant a tenis. Vaig estar 4 dies en coma i 15 dies a l’UCI. Em van posar un dispositiu subcutani, un DAI. Després de gairebé 5 mesos, començo a trobar-me molt millor. Ara m’estan controlant molt més, una freqüència d’una/dues visites al mes.
Ara la teva feina segueix estant relacionada amb el futbol. Explica’ns una mica a què et dediques.
Ara soc agent FIFA de futbolistes. M’encanta la meva feina: poder ajudar els jugadors en tot el que pugui a través de l’experiència de 17 anys de carrera com a professional. He comès moltes errades quan era jove, moltes vegades per què no tenia ningú a l’altre costat del telèfon guiant-me de la manera correcta o directament no hi havia ningú al meu costat. Aquesta feina no va de signar contractes i esperar que les coses surtin soles, hi ha moltíssima feina entre un contracte i l’altre. Ara els meus jugadors saben que em tenen les 24 hores del dia, el telèfon sempre es despenjarà quan ho necessitin.
També he treballat molt a la televisió com a comentarista. A La Liga TV fent els partits de la lliga espanyola en anglès i amb DAZN les dues últimes temporades. De moment, per feina i per salut, ho he deixat aparcat.
Com és el teu dia a dia?
El meu dia a dia canvia molt. Dilluns em faig un planning de la setmana amb els partits dels meus jugadors. M’organitzo per veure tots els partits el cap de setmana. Moltes vegades és complicat, però si no puc veure’ls en directe, els miro dilluns repetits. Llavors començo la setmana mirant els partits que em queden i parlant amb els meus jugadors de com ha anat tot. Em programo reunions amb clubs, directors esportius, moltes trucades. Al final els fitxatges es fan durant les finestres de mercat, però són el resultat de la feina que vas fent tot l’any.
I cada dia passa algo, hi ha alguna cosa que he d’arreglar, ajudar els jugadors… M’encanta.
El món del futbol i tenir una cardiopatia és difícil d’encaixar. Hi ha molts infants, adolescents i joves que volen jugar a futbol però no poden. Què els diries?
És molt complicat poder dir alguna cosa en una situació així. Cadascú respon d’una manera diferent. Jo sempre dic que les coses passen per algo. Si no pots continuar jugant, vol dir que hi ha una altra oportunitat esperant-te. El que no pots fer és enfonsar-te i pensar en la mala sort que has tingut. Sempre hi ha possibilitats dins del món del futbol per poder reinventar-te i gaudir de l’esport més maco del món des d’una perspectiva diferent.
Vols afegir alguna cosa?
Només vull dir que soc una persona molt afortunada. He pogut gaudir de la professió que m’apassiona durant 17 anys. La retirada ha sigut complicada perquè no estem preparats per afrontar-la. No ens expliquen el que et pot passar mentalment una vegada penges les botes, però una vegada ho acceptes, tens tota la vida al davant per seguir gaudint d’aquesta aventura. En el meu cas vaig haver d’acceptar la meva malaltia, com ara he d’acceptar que pràcticament no puc fer res d’esport. No és fàcil, però no és el final. El que has de fer és trobar el següent estímul, un nou objectiu.
Vull aprofitar per donar les gràcies a les persones que em van atendre quan vaig tenir l’aturada cardíaca. A la pista del costat, jugant uns dobles, hi havia els meus àngels de la guarda. Van venir a socórrer-me de seguida. Sobretot en Malik, que em va fer el massatge cardíac i em va atendre fins que va arribar l’ambulància medicalitzada. Sense ells no estaria aquí. Gràcies eternes.
Aquesta conversa forma part de la Revista 29 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant.