Minerva

Podríem dir que fins fa relativament poc, has portat una “vida sana”. Fins que un dia, de cop i volta, vas tenir un infart agut de miocardi i angina de pit. Em podries parlar de quan vas començar a notar que hi havia alguna cosa que no acabava d’anar bé?

Des dels 9 anys que tinc diabetis tipus 1. El 2019 em van ingressar per una angina de pit. I, un any més tard, el 2020, vaig entrar a urgències per un infart. Jo no pensava que era un infart i el personal que va venir amb l’ambulància, tampoc. Estava molt marejada, vomitava, no em podia aguantar dreta. La sensació era molt angoixant. Quan vaig arribar a l’hospital, el metge em va dir que havia sigut un infart, lleu, però un infart.

Com t’hi vas enfrontar?

Estava espantada. Un infart no és cosa lleugera. Primer no m’ho podia creure. No estava fent res perquè això passés. Segueixo una dieta més o menys equilibrada i ja feia anys que havia deixat de fumar. No entenia per què m’havia passat a mi. A més, hi ha la història del meu pare, que va estar crític i va tenir tres infarts seguits.

Ho enfrontes d’una manera que dius “anem a veure què passa”.

M’han quedat algunes limitacions. Per exemple, per anar a treballar li he de demanar, al meu home, que em porti i em vingui a buscar. Visc a Terrassa i treballo a l’Hospital Clínic de Barcelona. Hi ha moltes escales per arribar-hi i l’ascensor no sempre funciona. Tinc sort del meu home que fa anys que està jubilat. Però no he hagut d’adaptar la meva feina. Soc administrativa a l’hospital i treballo asseguda. La feina no m’ha canviat i amb els companys i la meva cap estem molt bé, no en tinc cap queixa.

Segueixes controls periòdics amb el/la teu/va cardiòleg/a de referència?

Sí, amb la cardiòloga que em porta a l’hospital. Sí que és cert que estic en dos hospitals: un és el que jo treballo, l’Hospital Clínic, que és on em controlen; però també l’hospital de Terrassa va decidir que ells volien també els seus controls perquè és el meu hospital de referència.

Com és el teu dia a dia? Has hagut de deixar o aparcar algun dels teus projectes de vida?

Abans sortia a caminar, sortíem a passejar, fèiem vuit o deu quilòmetres, però ara no els puc fer. Si és camí pla, encara, però m’he d’aturar. El meu home ja ho sap, perquè ell tira i de tant en tant es va girant per veure si m’he quedat enrere. Això és el que més he canviat: caminar, ja no tinc la resistència que tenia. Però la resta tot més o menys igual.

I el tema de l’alimentació, com el portes?

M’agrada la cuina i cuino també molt sa. Sí que em van dir “una mica menys de sal”, però, des de sempre, que cuino amb molt poqueta sal. És una cosa que ja ho feia la meva mare i és el costum. Jo ja menjava molta verdura, moltes coses a la planxa. Un dia menges arròs, per descomptat, però en menges una mica, tampoc te’n poses dos plats. No m’agraden els fregits. Prenc cafè sol sense sucre des de sempre, i està súper bo.

Hi ha moltes coses que es poden fer. Jo sempre dic que s’ha de mirar la part positiva. Sí que és cert que tens moments a la vida. Jo al principi no ho portava tant bé. Ara ho porto millor. La Gemma també m’hi ha ajudat molt.

Com t’ha ajudat la Fundació CorAvant a adaptar la teva vida a les noves condicions de salut?

Al principi estàs molt de baixada, almenys en el meu cas. Totes les coses que em passaven, les posava dins del mateix sac. Fins que em vaig adonar que tot passa, però, costa. La Gemma, la psicòloga de la Fundació CorAvant, em va dir: “escolta, està bé que parlem, però si tu no t’ajudes, no superarem res.” Ara, amb la Gemma, no ens veiem tan seguit, però sé que si necessito alguna cosa, sempre li puc enviar un whatsapp.

T’agradaria parlar d’alguna cosa que no t’haguem preguntat?

Agrair-vos a tots perquè feu molt bona feina, ens ajudeu molt, o sigui que, moltes gràcies.