Carles

Com has viscut les diferents etapes de la teva vida convivint amb una cardiopatia?

Tret de les intervencions amb 2 i 6 anys, de les que tinc petits records, durant la meva infantesa, adolescència i fins prop dels 50 anys, he estat un privilegiat dins dels congènits perquè sempre he fet ”vida normal”, amb revisions, més o menys continuades, però sense privacions. Això vol dir que n’he fet de bones i de no tan bones per a la meva salut.

Amb 47 anys vaig patir una arrítmia ventricular forta. Això va fer que sortís de l’Hospital de Bellvitge amb un DAI i derivació cap a l’equip de cardiopaties congènites de l’Hospital Vall d’Hebron. Al cap d’un any, vaig haver de passar per quiròfan per by-pass i recanvi de vàlvula pulmonar.

Sincerament, segons anaven donant-me notícies del que m’havien de fer, anava passant d’ensurt a estat de xoc. Primer amb el DAI i després amb el fet que hauria d’enfrontar-me de nou a obrir “la cremallera” del pit. En aquella època estava anant a caminar força, fent bicicleta de muntanya i havia deixat el tabac feia 4 anys. Em sentia bé amb el meu cos i estat de forma, i no entenia com em podia passar tot allò que m’estaven dient els metges. Si em trobo genial, els deia.

Els mesos d’espera anteriors que em truquessin per anar a la intervenció, tenia la sensació, per coses que m’anaven passant, com retrobar companys de l’EGB, tornar al lloc de feina on vaig començar a l’empresa…, que estava acomiadant-me de la vida. Com si tanqués cercles. Fins que em vaig adonar que no podia entrar a quiròfan derrotat, perquè llavors segur que no me’n sortiria. Així que vaig canviar el “xip” i el vaig posar en mode positiu.

Segueixes controls periòdics amb el/la teu/va cardiòleg/a de referència?

Faig visites anuals amb la meva cardiòloga, controls també anuals del DAI i d’altres proves mèdiques preventives. Tot això a l’Hospital Vall d’Hebron. I també he passat un parell més de cops per quiròfan per unes arrítmies auriculars una mica molestes.

Treballes? Si és així, has hagut d’adaptar la teva feina a la nova condició de salut?

He treballat des dels 21 anys a la banca, a diferents oficines i passant dues fusions d’entitats. Quan vaig tenir l’arrítmia ventricular i em van posar el DAI, vaig estar deu mesos de baixa i tres reincorporat fins a la intervenció de canvi de vàlvula. Aquí la recuperació va ser més “durilla” i va ser el tribunal mèdic qui em va donar l’alta passat un any.

En reincorporar-me, tota l’adaptació que va fer l’empresa per seguir les recomanacions de la seva mútua (que va avaluar si era apte per continuar a la meva feina) va ser destinar-me a una oficina al costat de casa perquè pogués anar i tornar caminant. Seguia fent tasques d’atenció al client i caixa, havent de fer totes les feines i els cursos endarrerits. Arribava a casa esgotat mentalment i preferia descansar i fer la migdiada abans que dinar. Al cap d’un any i mig, vaig tenir un atac d’ansietat i vaig tornar a agafar la baixa, per recomanació de la meva doctora de capçalera. Quan portava 10 mesos de baixa, va coincidir justament amb el període de confinament per la COVID-19, i això va fer que el tribunal mèdic m’allargués la baixa fins al topall de dos anys (no feien visites presencials).

Reincorporat altre cop, la diferència va ser que, aleshores, em destinaven a l’equip de suplències. Això volia dir mateixa feina i anar voltant d’una oficina a l’altra, segons convenia a l’empresa. L’any 2022 va sorgir l’oportunitat d’acollir-me a un ERTO i no ho vaig dubtar. Ja no em veia capacitat mentalment, ni motivat, per fer la meva feina.

Com és el teu dia a dia? Has hagut de deixar o aparcar algun dels teus projectes de vida?

Com he comentat, la feina de tota la vida l’he deixat. Però com diu una dita en castellà: “No hay mal que por bien no venga”. Durant la primera baixa laboral, vaig descobrir gent que també tenia com a hobby la meva passió per Star Wars. I com qui no vol la cosa, vaig començar a ocupar el temps lliure a fer rèpliques de vestits, voluntariat, maquetisme i d’altres cosetes relacionades amb aquest món de fantasia. Sento que fent això, que m’encanta, faig la meva pròpia teràpia, m’omplo de positivitat i puc traslladar-la a la resta de nens/es, mares/pares, germans/es, àvies/is, infermeres, metges… que veiem a les visites que fem a hospitals i escoles, o fent suport/col·laboració i donant visibilitat a organitzacions diverses (com l’AACIC o CorAvant), o fent campanyes del Banc de Sang, exposicions, salons, cinemes i tot allò on ens criden per a esdeveniments solidaris.

Practiques esport? Si és així, quin tipus d’esport fas i quants dies a la setmana?

Practico menys esport del que voldria i necessito per salut. Surto a caminar o en bicicleta de tant en tant. Fa poc m’he conxorxat amb la meva infermera del CAP per posar-m’hi més seriosament: vull dir que em controlarà. He de ser més constant i incloure exercicis d’esforç. Certament durant el confinament de la COVID, mentre estava de baixa, amb la meva dona i el meu fill vàrem proposar-nos fer exercici d’entre mitja hora a una hora diària. Vaig obtenir l’objectiu que em vaig fixar: arribar als 70 kg (vaig perdre 13 kg durant el temps que va durar el confinament).

I el tema de l’alimentació, com el portes?

El tema alimentació és complicat. Menjo variat, però he de reduir les quantitats de pasta, pa i gelatines/iogurts que em poso al plat. Últimament, he deixat de beure diàriament llet de vaca i
coca-cola i els he substituït per aigua. Encara he d’agafar per costum beure’n més sovint.

Com t’ha ajudat la Fundació CorAvant a adaptar la teva vida a les noves condicions de salut?

Us he explicat que vaig patir un atac d’ansietat. Feia poc temps que, en una visita de control a l’hospital, vaig preguntar a la infermera de la meva doctora si coneixia alguna associació de malalts del cor. Ella em va adreçar a la Fundació CorAvant. Un cop fet el contacte, tot van ser facilitats per poder fer sessions amb la Rosana (psicòloga), que em va ajudar a reconduir i aprendre a controlar les pujades i baixades d’exaltació/excitació quan les coses no surten com un vol o creu que han de sortir. I d’aquí ja cap a les sessions grupals virtuals i mensuals amb els més grans de 25 anys.

La veritat és que jo era escèptic en tot aquest tema. No tenia clar què em podia aportar parlar de temes diversos amb desconeguts. Una cosa era la psicòloga i l’altra parlar de temes diversos amb gent que no coneixia. Un cop vas incorporant-te al grup, a la seva dinàmica i vas coneixent les persones que en formen part, obres la porta a les diferents maneres de veure la vida de gent amb diferents edats, gènere, inquietuds… I entens les angoixes, les privacions i dificultats que unes i altres hem anat passant i hem posat en comú. Però, sobretot, l’alegria de viure, de seguir endavant, el suport incondicional, la comprensió sense caure en la complaença i pena que de vegades rebem del nostre entorn. Totes i tots hem passat per alguna experiència o altra que no tenim clar com afrontar. El grup t’anima a trobar el què, el com, quan, qui i perquè. I el guiatge, la moderació, l’ordre, l’aclariment i el suport de la Gemma (psicòloga) fa que les trobades mensuals siguin amenes, divertides i, sobretot, enriquidores. A més, tenim un grup de whatsapp on saps que sempre hi ha qui et respondrà, pel que calgui, sigui el que sigui. Algú ha dit que som com una família. Ho hem pogut veure en el comiat d’una de les nostres, la Griselda, que alhora era presidenta de CorAvant. La trobarem a faltar molt, i entre totes i tots mantindrem la seva fortalesa de vida dins del grup.

T’agradaria parlar d’alguna cosa que no t’haguem preguntat?

Voldria donar-vos les gràcies per ser-hi. Crec que no som prou conscients de l’esforç, les hores, les ganes, la dedicació que poseu en aquest projecte totes les que hi treballeu, per què aquesta  Fundació i Associació segueixin en peu.