Companys de viatge

No recordo quan vaig prendre consciència de la meva companya de viatge. Sempre ha estat amb mi. Quan ha estat benèvola, la seva presència ha estat imperceptible. Extremadament discreta. Amb prou feines, un record fugaç que m’esforçava ràpidament per intentar ignorar. Amb els anys, ha esdevingut una presència insolent, extremadament molesta, amb la qual m’he acabat reconciliant tot i enrabiades intermitents cada cop que es manifesta més del compte.

Quan som joves, volem pertànyer al grup i ser acceptats pels nostres iguals. Fer el mateix que “tothom”. Malauradament, encara no som prou conscients que no hi ha un “tothom” i que cadascú fa el que bonament pot, tingui o no una companya de viatge que preferiria no tenir. En qualsevol cas, quan som joves, sol ser un mal moment per pensar en allò que ens fa diferents. I menys encara si és una companya invisible. Millor doncs, fer veure que no existeix, tot i els riscos que això pot comportar…

Amenaça silenciosa

Amb l’edat, prenem consciència que una cardiopatia és molt més que una nosa passatgera. Hem après a superar, acceptar o evitar els límits que ens marca. La seva molesta presència pot arribar a turmentar-nos perquè amenaça d’esguerrar-nos el viatge en qualsevol moment. A tot hora, vol marcar el pas. Ens recorda que no ens abandonarà mai. Fins i tot, es pot donar el cas que deixi de ser una amenaça silenciosa. Potser la podrem sentir cada nit quan ens estirem i parem l’orella, si tenim la mala sort que hi hagi un silenci absolut i estiguem prou desvetllats i concentrats. Podrem sentir el seu insolent però alhora tan imprescindible tic-tac-tic-tac…

En el meu cas, no només ha deixat de ser silenciosa. La insolent, fins i tot ha convidat uns amics. Ha exigit diverses posades a punt i ja no està sola. A la cardiopatia l’acompanyen una vàlvula nova de trinca, medicació de per vida, controls regulars i un desfibril·lador. Ja hi som tots! Amb una mica de sort, serà una colla prou ben avinguda durant molts i molts anys. Només cal seguir una sèrie de pautes i confiar en la ciència. Al capdavall, gràcies a aquests acompanyants, de vegades molt pesats, tenim la sort de poder seguir el viatge. El repte és aprendre a gaudir-lo a fons.

Els companys de viatge són fonamentals per gaudir el trajecte. Hi ha qui té un amic que es diu Blai o que es diu Rai. En el meu cas, es diu Dai. Es veu que el nom complet és Desfibril·lador Automàtic Implantable. Però a casa no li diem mai així. Com jo, es veu que som milers de persones que cada any tenim el gust de conèixer el Dai. I la xifra no para de créixer: En els últims sis anys s’ha passat de 7.000 a gairebé 9.000 les persones a les quals se’ls implanta cada any un desfibril·lador a Espanya, segons la Societat Espanyola de Cardiologia.

Guardaespatlles de butxaca

Hi ha qui ni tan sols el nota. Si ets escardalenc com jo, el pots intuir sota la pell i has de vigilar quan et poses la nansa de la motxilla. Però no em genera cap gran molèstia. És un company de viatge prou agraït.És literalment un guardaespatlles de butxaca. No porta vestit negre i corbata, ni ulleres de sol com els guardaespatlles de les pel·lícules, però et vigila i et protegeix molt millor. No té horaris i intenta passar desapercebut. Només et demana allunyar-te dels camps magnètics. No li agraden els telèfons a les butxaques de davant, ni les ressonàncies magnètiques ni les cuines d’inducció. Al capdavall, sempre he estat més partidari de cuinar amb gas. Els controls regulars ja els portava jo de sèrie, així que només calia afegir una parada més a boxes.

Tot i respirar tranquils perquè ens acompanya un guardaespatlles d’última generació, tampoc és per celebrar-ho. No ens enganyem. Què més voldríem que no fos allà, que ens deixés tranquil perquè no el necessitem! Però hi ha coses que no podem triar. Més val acostumar-s’hi. En el meu cas, el Dai també ha vingut per quedar-se. El meu cervell es posa en alerta i tot el cos es tensa cada cop que veig un arc de seguretat: als aeroports, jutjats, grans empreses… N’hi ha més del que ens pensem. En qualsevol cas, per ara, els he anat esquivant tots i he pogut agafar avions i entrar a tot arreu. I sempre, vigilat de ben a prop per la companya de viatge més fidel.

Sort de la ciència!

La cardiopatia hi serà fins al final del trajecte. Potser de manera més o menys discreta, fixant límits més grans o petits. La seva presència ens fa ser molt conscients de la importància de viure plenament cada moment. Per sort, també ens poden acompanyar en el viatge el Dai, les pastilles, les revisions, el personal mèdic… Tots ells, ens fan el trajecte molt més agradable. Sort en tenim de la ciència! No ho direm mai prou. Cal reivindicar-ho, especialment ara que el terraplanisme guanya terreny.

Per sort, també hi ha altres companys de viatge imprescindibles i disposats a fer-nos la vida més amable. Persones amb les que ens podem sentir reflectits, persones de les quals podem aprendre i que ens poden ajudar. Penso en altres persones amb cardiopaties congènites o adquirides i, especialment, en associacions d’afectats i familiars, com CorAvant. Els seus treballadors i voluntaris són companys de viatge que realment val la pena conèixer.

Carles Prats Padrós
President de la Fundació CorAvant