El dimarts 8 d’abril, la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic va acollir la taula rodona “Cicatrius que curen”, una activitat dins el marc de l’exposició DesCORda’t, centrada en l’impacte físic i emocional que poden tenir les cicatrius.
L’acte va reunir professionals de la medicina, la psicologia i una veu en primera persona per parlar de les cicatrius: aquelles que es veuen i, sobretot, les que no es veuen.
“No els curem, els reparem.”
Amb aquesta frase, el Dr. Ferran Rosés, cap del Servei de Cardiologia Pediàtrica de l’Hospital Vall d’Hebron, va posar en relleu el repte que suposa acompanyar infants amb cardiopatia al llarg de la vida. També va destacar els avenços mèdics: “La innovació tecnològica ha avançat moltíssim. El que faig avui no ho hauria pensat en la vida que ho faria.” I va mirar cap al futur: “Els reptes són els bessons digitals, els materials absorbibles i la cirurgia mínimament invasiva.”
“Em sento tant a gust quan puc ajudar algú que té una cardiopatia.”
La Dra. Sílvia Montserrat, cap de Cardiologia al Consorci Hospitalari de Vic Cardiopaties Congènites de l’Adult a l’Hospital Clínic, va posar l’accent en la passió per la seva feina i en la importància de cuidar els pacients al llarg del seu cicle vital: “Depèn de quines cardiopaties, has de posar algun límit en l’esport.”
“La persona que té un problema de cor és una persona per sobre de tot.”
Així ho va expressar la Gemma Solsona, psicòloga sanitària de la Fundació CorAvant, recordant la importància de tenir una mirada humana i integral: “Esperem que cada vegada hi hagi menys repercussions en el dia a dia de les persones que conviuen amb una cardiopatia congènita.” També va destacar una realitat cada cop més present: “Tenim un volum de població adulta molt important.”
“La cicatriu mai m’ha acomplexat.”
L’Aina Riera, operada de cardiopatia als 11 mesos i als 5 anys, i del pulmó als 12, va emocionar el públic amb la seva història vital. “Des de petita ja sabia el límit que podia tenir.” I va afegir: “A les colònies de l’AACIC (l’Associació de Cardiopaties Congènites) vaig poder veure que no soc l’única persona a qui li ha passat això.” Amb el seu somriure característic va concloure: “Puc fer el mateix que una altra persona, però amb un cert límit.” I un desig clar: “Espero seguir tenint una vida normal.”
Aquesta taula rodona va posar de manifest que les cicatrius, lluny de ser un motiu d’amagar-se, poden ser símbols de lluita, adaptació i esperança.