I es pregunten: com pot ser que persones que tenen tantes dificultats en el seu dia a dia puguin ser felices?
La resposta podria ser que hi ha persones amb discapacitat, i no totes, igual que persones sense una aparent problemàtica, que saben viure i gaudir de les petites coses que els porta la vida.
I com es fa això?
Molts cops aquesta actitud positiva és part del caràcter, però en la majoria dels casos és quelcom après. Es tracta de viure l’ara i l’aquí i valorar les petites coses que arriben i no oblidar-nos-en perduts en la cerca d’una felicitat absoluta que no arribarà mai.
La filosofia de viure l’aquí i l’ara és antiga, però darrerament sembla que ha tornat a posar-se de moda i la pràctica del mindfulness guanya adeptes per moments.
Més enllà de les modes, hi ha diversos estudis que avalen científicament els beneficis d’aquesta pràctica: millora la salut física i mental, redueix l’estrès i l’ansietat, redueix el dolor crònic, etc.
Viure l’aquí i l’ara vol dir posar el focus en allò que estem fent en el moment que ho fem i prescindint de tota la resta, focalitzar-nos en el moment present, oblidant el passat i el futur, i això ens ajuda de diverses maneres: per a un professional, és la forma de concentrar-se a fer la seva feina de la manera més eficaç i correcta possible; per a una mare o pare, significa donar l’atenció a la seva criatura com si no hi hagués res més en el món; per a una amiga, significa mirar als ulls a la persona que li està explicant algun neguit, donant-li presència.
Aquesta manera de viure sembla fantàstica per a les persones en general, però, per a les persones amb discapacitat, també els ha d’aportar beneficis, oi?
Tenir una discapacitat que et limita genera una gran ansietat i estrès; les traves del nostre entorn ens poden fer perdre la paciència i generar sentiments d’impotència que ens portin a la depressió; el dolor físic amb què hem de bregar cada dia ens pot arribar a aclaparar i a impossibilitar de fer vida normal; i un llarg etcètera.
Veient persones amb discapacitat que es mostren felices i gaudeixen de la vida sorgeix la pregunta: és que la seva discapacitat és menys intensa i incapacitant que una altra? O és l’actitud amb què s’ho prenen la que marca la diferència?
He sentit dir sovint que la felicitat és una actitud, és gaudir dels petits moments de la vida, es tracta d’anar fent petites coses que al final faran un gran què. Com anar posant granets de sorra que al final formaran una duna. Diuen que un elefant te’l menges bocí a bocí, oi?
Si no sabem com fer-ho, podem provar el que diu un amic meu: “Digues que sí a les petites coses: quan algú et demana alguna cosa fàcil d’acomplir com quedem per fer un cafè, vine a jugar amb mi, mama…; somriu que el dia és bonic; o envia un ‘missatget’ a aquell amic del que sembla que t’has allunyat darrerament…”
Si hi dediquem la nostra energia i amor, si ens enfoquem en el moment ara i aquí, no sé si podrem dir que som feliços, però sí que hem posat tota la nostra energia a fer-ho possible i això ja compta! Ho provem?
PD. Viure l’aquí i l’ara també implica reivindicar els drets d’una forma assertiva i creant xarxa. Aquesta tenacitat reivindicativa també s’ha de viure i aporta felicitat, però sense deixar de gaudir de la resta de moments. Ens entenem, oi?
Esther Jolonch Olaortua
Vicepresidenta de COCEMFE Catalunya i directora de la Fundació Catalana per a la Paràlisi Cerebral
Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.