«Sempre que hi hagi recerca, recollirem fruits per ajudar-nos a tirar endavant»

L’objectiu d’aquesta recerca era conèixer com va afectar la situació viscuda per la crisi de la covid-19 a les persones amb cardiopatia i poder donar una millor resposta a les seves necessitats durant i després de la crisi sanitària.

Què és per a tu la recerca? Creus que és important?

És tan…, però tan important…, que cal que tots aquells metges, investigadors… no parin i continuïn buscant solucions als nostres problemes de cor, als problemes en general que ens afecten a totes les persones, perquè en el meu cas està enfocada de cara al món cardíac, però parlo de tot tipus de recerca. Sempre que hi hagi recerca, recollirem fruits per ajudar-nos a tirar endavant.

En el meu cas, vaig col·laborar en un tema de recerca mèdica perquè soc trasplantat de cor i em van demanar si podia donar el meu cor per poder estudiar com havia evolucionat una miocardiopatia hipertròfica. Evidentment, vaig dir que sí. I, al cap de tres mesos d’estudiar el meu cor, em van dir: “Joan, el teu cor ha sigut com un llibre obert. Ens ha donat una quantitat d’informació i material que ha sigut increïble. El teu cor estava molt malament, però era indestructible, per la qual cosa sabem que les miocardiopaties hipertròfiques, en el cas de la teva estructura i de la teva genètica, són cors amb una estructura de fibra molt important”. A mi, això m’omple perquè, com que la meva filla Júlia també té una miocardiopatia hipertròfica, tot el que jo he donat per a la recerca i per a l’estudi, ella i tots els altres se’n poden beneficiar. Per això és important que no pari mai la recerca.

Parla’ns una mica de la teva experiència com a participant de la recerca de “L’impacte de la crisi per alerta sanitària en persones amb problemes de cor en la infància”.

La guia de les preguntes que ens vau passar va ser molt important i primordial, perquè per a nosaltres és que us preocupeu pel que ens passa, per com ens trobem, per com estem enfocant la crisi i com ho estem vivint. Per a nosaltres, rebre per part vostra aquestes preguntes i aquesta sol·licitud de “ens ajudeu a entendre què és el que us està passant i com us està passant” és súper positiu. Darrere nostre us teníem a vosaltres que ens estàveu picant a l’espatlla i ens dèieu: “com estàs?” I llavors tu responies les preguntes segons el que estaves sentint i passant en aquell moment. Ara, potser, si les tornéssim a fer, alguna resposta canviaria.

Com vau viure el confinament a casa?

Jo crec que tots hem tingut dies de tot. Teníem molt a perdre i poc a guanyar. A mi, particularment, haver-me quedat a casa no m’ha costat gens, perquè jo abans del trasplantament vaig estar quatre anys vivint en un llit d’hospital al menjador de casa. Llavors, quan a mi em van dir t’has de quedar a casa, vaig pensar: ja no bé d’aquí. Però clar… la Júlia, una noia de divuit anys que s’acaba de treure el carnet de conduir, que està en plena joventut, que ja té llibertat…, dir-li: “ei, vigila”, i ella respondre’m: “no és que vigili, és que em quedo a casa i vull demanar al professorat que em faci les classes online”.

Hem de saber jugar una mica amb aquesta pandèmia. No en sabíem res i hem après a navegar i a anar fent cosetes. Perquè el que sí que és cert és que en el meu cas jo tota la vida, o la Júlia, hem estat en mans de psicòlegs i en mans vostres, i hem continuat pensant en com d’important és parlar i expressar el que sents, perquè si t’ho quedes a dins et va retroalimentant i hi ha gent que ho ha passat molt malament.

A nosaltres, la pandèmia ens ha agafat amb la Mireia, la meva filla gran, a Mèxic treballant. I ha sigut dur. Tu ets aquí a casa i més o menys ho tens tot mig controlat, però quan l’altra és a l’altra banda del món i et truca i et diu: “papa, he agafat la covid, em trobo bé, però…”.

Jo tinc la gran sort que les dues filles ja les tinc grans. La Júlia ha sigut: em trec el carnet de conduir i tal com em trec el carnet de conduir, pum, em tanquen a casa. I jo: “Júlia, doncs has d’anar al psicòleg, ves a parlar amb la Montse i explica-li com et sents i segur que et poden donar eines per a buscar solucions”.

A dia d’avui tot el que hem obtingut i fet durant aquest temps no ho perdrem. Tot això ha vingut per quedar-se. I aquestes pautes que hem anat agafant durant la covid queden i les hem d’anar aplicant. Per exemple, tots aquests dies que ens agafàvem tan festius, han acabat sent un dia més a la nostra vida.

Hi ha un lema que jo sempre he fet servir molt: o t’adaptes o t’adaptes. Els altres no s’adaptaran a tu. Tu has de veure el que t’agradaria fer, el que voldries fer i què és el que pots fer i com ho pots fer. D’allò dolent, se n’ha de treure la part bona.

La covid ens ha fet aprendre moltes coses.

L’any 2000 a mi em van dir: “Joan, tens la caixa que t’està esperant”. O sigui, en poques paraules, a mi em va venir la covid al 2000. Vaig tancar els dos negocis que tenia perquè tenia clar que els anys que pogués viure jo volia veure néixer la meva filla i estar al costat de la meva família. I aquesta covid que vaig viure l’any 2000 em porta a dia d’avui, el 2021, havent passat tots els problemes de cor que he passat, el trasplantament… a ser aquí parlant amb vosaltres. Llavors, les persones que han passat la covid aquesta vegada i que tots ens hem hagut de tancar, també hauran reflexionat, valorat i també canviaran els seus hàbits de vida per intentar tenir el que jo buscava: qualitat de vida.

Hem de posar per sobre de tot la nostra salut, perquè si no estem bé, no anem enlloc. I jo crec que aquesta vegada la vida ens ha fet una aturada a tots i ens ha dit: “mira el que tens al voltant, perquè crec que també has de col·laborar en ajudar a qui tens més a prop”.

Ara som més partícips uns de la vida dels altres.

Exacte. Jo és el que crec. La pandèmia tant de bo no hagués vingut, però hem de saber-ne triar allò bo que ens ha portat i apartar-ne allò dolent. Jo sempre és el que dic: el que suma cap a la saca i el que resta fora.

 

 

Entrevista publicada a la Revista 27 de l’entitat (maig 2022)

Llegeix la Revista 27


Prevenir el dany cerebral als nadons amb cardiopaties congènites

Observar per prevenir

Cada any neixen a Europa uns 50.000 nadons amb cardiopaties congènites, uns 600 a Catalunya segons dades de l’Hospital Vall d’Hebron. Tot i que la recerca i els avenços mèdics han millorat molt la supervivència d’aquests infants, alguns d’ells pateixen també danys cerebrals, que es produeixen quan hi ha períodes en què no arriba prou oxigen al cervell durant el desenvolupament fetal o en la infància primerenca. Aquestes lesions ocasionen problemes en el neurodesenvolupament que poden afectar la seva qualitat de vida.

Per tal de canviar el curs de la malaltia, cal prevenir aquests danys i analitzar en profunditat les lesions. Però el cervell dels nounats és molt diferent al dels adults, i els mecanismes que les causen tampoc són els mateixos. Això suposa un repte, ja que per tal d’estudiar-los, calen nous aparells, sistemes de monitoratge i tractaments que s’adeqüin a les seves necessitats.

L’objectiu del projecte TinyBrains és construir un dispositiu òptic de monitoratge, que es pugui fer servir a les unitats de cures intensives i pediàtriques dels hospitals, per tal de vigilar i controlar el cervell dels nadons que neixen amb cardiopaties congènites. Tenir un control a temps real ajudarà els metges a entendre millor quins són els mecanismes que ocasionen el dany cerebral en aquests nadons, i poder així desenvolupar tractaments i teràpies que puguin millorar les seves vides.

Una tecnologia no invasiva

Una de les característiques més importants del dispositiu TinyBrains és que serà no invasiu. Les mesures es prendran mitjançant una sonda, que es recolzarà al cap del nadó, i emetrà i recollirà la llum propera a l’infraroig, de manera que es farà servir només durant el temps que sigui necessari, sense haver de moure o traslladar el nadó ni connectar nous cables o vies.

Les dues tecnologies que es fan servir al projecte són l’espectroscòpia de l’infraroig proper, resolta en el temps – anomenada TRS per les sigles en anglès-, i l’espectroscòpia de correlació difusa – anomenada DCS per les sigles en anglès. Aquestes tecnologies ja s’han provat, prèviament, en d’altres projectes de recerca.

El grup de Mèdica Òptica de l’ICFO, que coordina el projecte, va iniciar el gener de 2014 el projecte BabyLux per estudiar el flux sanguini i la quantitat d’oxigen al cervell dels nadons que neixen extremadament prematurs. Si el cervell dels nounats és diferent al de les persones adultes, als nadons prematurs, observar-lo és encara més difícil. La recerca va culminar amb la construcció d’un dispositiu que mesura aquests dos paràmetres i permet als metges fer-ne un seguiment proper, reduint així, el risc de lesions cerebrals.

A banda, l’equip d’investigadors de l’ICFO també ha fet servir aquesta tecnologia al projecte LUCA, iniciat el 2016 i de cinc anys de durada, on un dispositiu que combina l’espectroscòpia amb ultrasons permet als metges obtenir mesures molt més acurades en el cribratge de càncer de tiroides. Tal com explica el Prof. Dr. Turgut Durduran d’ICREA a l’ICFO i coordinador del projecte:

Els infants i els nadons acabats de néixer necessiten aquestes noves tecnologies. Curiosament, resulta que el que els fa inadequats per ser mesurats per molts dels aparells clàssics – són petits!– els fa ideals per a les tecnologies fotòniques. Si les nostres tecnologies s’adapten a l’ús diari als hospitals, creiem que podrem tenir un gran impacte a les seves vides.

Col·laboració Europea

El Projecte TinyBrains està finançat per la Unió Europea. El formen sis institucions d’Espanya, França, els Països Baixos i Irlanda. A Catalunya hi participen l’ICFO, centre de recerca en ciències fotòniques; HemoPhotonics, una empresa emergent especialitzada en les tecnologies d’espectroscòpia de l’infraroig proper; i l’Hospital Sant Joan de Déu, a través de l’equip del Dr. Joan Sánchez de Toledo.

El projecte, que té prevista una durada de quatre anys, està a punt de completar el seu primer any de vida. Durant aquests mesos, els investigadors han estat treballant en els mètodes per fer les anàlisis i caracterització de les dades, dissenyant els primers components del prototip i avançant en les regulacions ètiques i mèdiques per a poder continuar endavant.

Més informació del projecte TinyBrains

 

 

Equip de redacció de TinyBrains

 

 

Article publicat a la Revista 27 de l’entitat (maig 2022)

Llegeix la Revista 27


“Poder donar resposta i tenir la capacitat d’adaptació a la situació que ens ha tocat viure depèn de les estratègies que es tinguin tant individualment com familiarment”

Aquest brot es va anar estenent i, de forma molt progressiva, es va convertir en una pandèmia global (OMS, 2020).

A finals de gener de 2020, es van comunicar els primers casos de la COVID-19 (malaltia causa pel virus) a Espanya. Amb més de 5.000 casos confirmats, el 14 de març del 2020 el Govern espanyol va decretar un estat d’alarma (BOE, 2020) que es va allargar fins al 3 de maig de 2020 i que va suposar el confinament a casa de tota la ciutadania excepte per a l’adquisició de productes de primera necessitat, assistència a centres sanitaris o per causa major (una situació de quarantena global en tot el territori). Espanya va ser un dels països amb major afectació de la COVID-19, amb 3.741.767 casos confirmats a data 15 de juny de 2021 i 80.517 morts (Hopkins, 2021). Aquestes xifres situen el nostre país com l’onzè del món amb més casos de COVID-19.

Tenint en compte les condicions del confinament, les característiques de la pandèmia i els múltiples factors associats, són molts els autors que parlen sobre els possibles efectes psicològics negatius i l’elevat nivell d’estrès psicosocial, (Sandín i Chorot 2017). I si viure una situació de pandèmia té un efecte sobre el benestar emocional de les persones (nivells d’ansietat alts, un estat d’ànim baix, estrès posttraumàtic, inclús preocupació patològica); no podem oblidar l’impacte en l’àmbit familiar.

L’equip de professionals de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC), que treballa directament amb infants, adolescents i joves amb cardiopatia i les seves famílies i que els dona suport en moments de crisi i dificultats per poder així millorar la seva qualitat de vida, va copsar la preocupació de tots els seus membres davant la situació que s’estava vivint a principis de 2020 per la COVID-19. Les famílies mostraven preocupació, angoixa, por, incertesa de com podria afectar la COVID-19 en cas d’un possible contagi del seu fill/a, i preguntaven sobre quines eren les millors mesures per prevenir-la, què passaria amb les visites que tenien programades a l’hospital, etc.

Per aquest motiu, l’abril de 2020, es va iniciar un estudi de l’AACIC i la Fundació CorAvant conjuntament amb el Grup de Recerca de Parella i Família de la Facultat de Psicologia Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna (Universitat Ramon Llull) amb la finalitat de poder conèixer com afectava la situació que s’estava vivint a causa de la crisi sanitària causada per la COVID-19 a les famílies amb un/a fill/a amb malformació congènita, per poder dissenyar i donar una resposta tan ajustada com fos possible a les noves necessitats durant i després de la crisi sanitària.

Per fer-ho es va recollir i analitzar l’impacte en l’àmbit de benestar individual de cada progenitor (nivells d’ansietat i depressió) i del de benestar familiar (les relacions familiars i de parella).

Hi van participar 105 progenitors, el 19% (n=20) eren pares i el 81% (n=85) eren mares. Del total, un 62,9% (n=66) es trobava en una situació laboral activa, un 19% (n=20) estava jubilat i es dedicava al treball domèstic o aturat ja des d’abans de la pandèmia i el 18,1% (n=19) estaven sense feina o a l’atur com a conseqüència de la situació de pandèmia.

Pel que fa a l’economia familiar, un 51,4% (n=54) mantenia la seva situació econòmica prepandèmia i un 48,6% (n=51) estava detectant com disminuïa la seva economia.

Tots els participants van respondre un qüestionari en línia que constava de tres parts:

  1. Dades sociodemogràfiques i laborals.
  2. La percepció sobre la relació conjugal i parental.
  3. Estat emocional personal (ansietat i depressió).

Aquesta recollida de dades ens va permetre conèixer, en una primera fase (d’abril a maig de 2020) l’impacte de la situació de confinament (moment inicial de la pandèmia), tant en l’àmbit individual com en el relacional, i en una segona fase (de juliol a octubre de 2020), l’adaptació de les famílies a la situació de pandèmia. Hi van participar 37 progenitors.

Els resultats mostren que la relació de parella i la parentalitat de les famílies amb un fill o filla amb cardiopatia no difereix de forma significativa, estadísticament, entre les dues fases. Tot i així, s’aprecia una tendència general de millora de la percepció de les relacions familiars, en especial en el cas de les mares, amb l’adaptació al context de pandèmia a la segona fase. I s’observa com els pares perceben una relació de parella menys harmoniosa i una relació amb els fills i filles amb més dificultats.

En contrast amb les famílies de la població general en situació de confinament, les famílies amb un fill o filla amb una cardiopatia congènita perceben una relació amb la parella més equilibrada i en l’àmbit familiar més complicacions.

Pel que fa a l’estat emocional de les famílies estudiades, cal dir que els nivells d’ansietat no difereixen estadísticament de forma significativa entre les dues fases. Ara bé, sí que trobem diferències destacades quan comparem els valors entre pares i mares. Les mares presenten uns nivells d’ansietat més elevats que els pares, però que disminueixen a mesura que es van adaptant a la situació de pandèmia, cosa que no passa en el cas dels pares.

Quant a la depressió, no s’ha trobat cap indicador significatiu de depressió ni en les famílies amb una criatura amb cardiopatia ni en les de la població general. Tot i així, en les famílies que han vist com disminuïa l’economia familiar amb la pandèmia, els valors de depressió han augmentat, el que fa evident que resulta una situació que els preocupa i els afecta.

I, finalment, hem pogut observar, segons les dades recollides en la situació de pandèmia, que com més preservades estan les relacions de parella i família, millor estat emocional i, viceversa, com més ansietat i depressió a les famílies, més deteriorada es percep la relació de parella i família.

Així doncs, gràcies a aquest estudi podem arribar a la conclusió que, malgrat que en els primers mesos de pandèmia eren moltes les consultes que arribaven a l’associació per part de les famílies, l’impacte de la situació pandèmica a les famílies amb un fill/a amb malformació congènita no difereix de manera significativa de la de la resta de famílies que no viuen aquesta realitat. Per tant, poder donar resposta i tenir la capacitat d’adaptació a la situació que ens ha tocat viure depèn de les estratègies que es tinguin tant individualment com familiarment.

Per finalitzar, volem subratllar que fer aquest estudi ens ha permès:

  1. Aproximar-nos més a la realitat viscuda davant d’una crisi sanitària com aquesta per part de les famílies que tenen un fill/a amb malformació congènita.
  2. Hem pogut demostrar que l’impacte emocional i relacional no diferia significativament de la resta de famílies de població general, malgrat que ens ho pogués semblar en un primer moment. I, per tant, que no calia una intervenció específica més enllà de la que l’associació fa a l’hora d’acompanyar les famílies.

En definitiva, aquest estudi ens ha confirmat què és per a nosaltres fer recerca. Fer recerca és una manera de sistematitzar, objectivar i, a vegades, conèixer amb profunditat tot allò que observem. Fer recerca ens permet millorar la nostra pràctica professional tant amb les persones com amb les famílies i aquesta pràctica ens ajuda a millorar la nostra recerca. És una relació circular que es retroalimenta constantment. Fer que la recerca ens ajudi a millorar la nostra pràctica clínica i com aquesta ens ajuda a fer-nos més preguntes i buscar noves respostes és el nostre motor de cada dia.

 

Anna Vilaregut
Doctora en Psicologia, professora titular URL, Blanquerna i responsable del Grup de Recerca de parella i Família (GRPF)

 

 

Article publicat a la Revista 27 de l’entitat (maig 2022)

Llegeix la Revista 27


Relacions familiars durant la crisi per alerta sanitària

A finals de gener de 2020, es van comunicar els primers casos de la COVID-19 (malaltia causa pel virus) a Espanya. Amb més de 5.000 casos confirmats, el 14 de març del 2020 el Govern espanyol va decretar un estat d’alarma (BOE, 2020) que es va allargar fins al 3 de maig de 2020 i que va suposar el confinament a casa de tota la ciutadania excepte per a l’adquisició de productes de primera necessitat, assistència a centres sanitaris o per causa major (una situació de quarantena global en tot el territori). Espanya va ser un dels països amb major afectació de la COVID-19, amb 3.741.767 casos confirmats a data 15 de juny de 2021 i 80.517 morts (Hopkins, 2021). Aquestes xifres situen el nostre país com l’onzè del món amb més casos de COVID-19.

Tenint en compte les condicions del confinament, les característiques de la pandèmia i els múltiples factors associats, són molts els autors que parlen sobre els possibles efectes psicològics negatius i l’elevat nivell d’estrès psicosocial, (Sandín i Chorot 2017). I si viure una situació de pandèmia té un efecte sobre el benestar emocional de les persones (nivells d’ansietat alts, un estat d’ànim baix, estrès posttraumàtic, inclús preocupació patològica); no podem oblidar l’impacte en l’àmbit familiar.

L’equip de professionals de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC), que treballa directament amb infants, adolescents i joves amb cardiopatia i les seves famílies i que els dona suport en moments de crisi i dificultats per poder així millorar la seva qualitat de vida, va copsar la preocupació de tots els seus membres davant la situació que s’estava vivint a principis de 2020 per la COVID-19. Les famílies mostraven preocupació, angoixa, por, incertesa de com podria afectar la COVID-19 en cas d’un possible contagi del seu fill/a, i preguntaven sobre quines eren les millors mesures per prevenir-la, què passaria amb les visites que tenien programades a l’hospital, etc.

Per aquest motiu, l’abril de 2020, es va iniciar un estudi de l’AACIC i la Fundació CorAvant conjuntament amb el Grup de Recerca de Parella i Família de la Facultat de Psicologia Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna (Universitat Ramon Llull) amb la finalitat de poder conèixer com afectava la situació que s’estava vivint a causa de la crisi sanitària causada per la COVID-19 a les famílies amb un/a fill/a amb malformació congènita, per poder dissenyar i donar una resposta tan ajustada com fos possible a les noves necessitats durant i després de la crisi sanitària.

Per fer-ho es va recollir i analitzar l’impacte en l’àmbit de benestar individual de cada progenitor (nivells d’ansietat i depressió) i del de benestar familiar (les relacions familiars i de parella).

Hi van participar 105 progenitors, el 19% (n=20) eren pares i el 81% (n=85) eren mares. Del total, un 62,9% (n=66) es trobava en una situació laboral activa, un 19% (n=20) estava jubilat i es dedicava al treball domèstic o aturat ja des d’abans de la pandèmia i el 18,1% (n=19) estaven sense feina o a l’atur com a conseqüència de la situació de pandèmia.

Pel que fa a l’economia familiar, un 51,4% (n=54) mantenia la seva situació econòmica prepandèmia i un 48,6% (n=51) estava detectant com disminuïa la seva economia.

Tots els participants van respondre un qüestionari en línia que constava de tres parts:

  1. Dades sociodemogràfiques i laborals.
  2. La percepció sobre la relació conjugal i parental.
  3. Estat emocional personal (ansietat i depressió).

Aquesta recollida de dades ens va permetre conèixer, en una primera fase (d’abril a maig de 2020) l’impacte de la situació de confinament (moment inicial de la pandèmia), tant en l’àmbit individual com en el relacional, i en una segona fase (de juliol a octubre de 2020), l’adaptació de les famílies a la situació de pandèmia. Hi van participar 37 progenitors.

Els resultats mostren que la relació de parella i la parentalitat de les famílies amb un fill o filla amb cardiopatia no difereix de forma significativa, estadísticament, entre les dues fases. Tot i així, s’aprecia una tendència general de millora de la percepció de les relacions familiars, en especial en el cas de les mares, amb l’adaptació al context de pandèmia a la segona fase. I s’observa com els pares perceben una relació de parella menys harmoniosa i una relació amb els fills i filles amb més dificultats.

En contrast amb les famílies de la població general en situació de confinament, les famílies amb un fill o filla amb una cardiopatia congènita perceben una relació amb la parella més equilibrada i en l’àmbit familiar més complicacions.

Pel que fa a l’estat emocional de les famílies estudiades, cal dir que els nivells d’ansietat no difereixen estadísticament de forma significativa entre les dues fases. Ara bé, sí que trobem diferències destacades quan comparem els valors entre pares i mares. Les mares presenten uns nivells d’ansietat més elevats que els pares, però que disminueixen a mesura que es van adaptant a la situació de pandèmia, cosa que no passa en el cas dels pares.

Quant a la depressió, no s’ha trobat cap indicador significatiu de depressió ni en les famílies amb una criatura amb cardiopatia ni en les de la població general. Tot i així, en les famílies que han vist com disminuïa l’economia familiar amb la pandèmia, els valors de depressió han augmentat, el que fa evident que resulta una situació que els preocupa i els afecta.

I, finalment, hem pogut observar, segons les dades recollides en la situació de pandèmia, que com més preservades estan les relacions de parella i família, millor estat emocional i, viceversa, com més ansietat i depressió a les famílies, més deteriorada es percep la relació de parella i família.

Així doncs, gràcies a aquest estudi podem arribar a la conclusió que, malgrat que en els primers mesos de pandèmia eren moltes les consultes que arribaven a l’associació per part de les famílies, l’impacte de la situació pandèmica a les famílies amb un fill/a amb malformació congènita no difereix de manera significativa de la de la resta de famílies que no viuen aquesta realitat. Per tant, poder donar resposta i tenir la capacitat d’adaptació a la situació que ens ha tocat viure depèn de les estratègies que es tinguin tant individualment com familiarment.

Per finalitzar, volem subratllar que fer aquest estudi ens ha permès:

  1. Aproximar-nos més a la realitat viscuda davant d’una crisi sanitària com aquesta per part de les famílies que tenen un fill/a amb malformació congènita.
  2. Hem pogut demostrar que l’impacte emocional i relacional no diferia significativament de la resta de famílies de població general, malgrat que ens ho pogués semblar en un primer moment. I, per tant, que no calia una intervenció específica més enllà de la que l’associació fa a l’hora d’acompanyar les famílies.

En definitiva, aquest estudi ens ha confirmat què és per a nosaltres fer recerca. Fer recerca és una manera de sistematitzar, objectivar i, a vegades, conèixer amb profunditat tot allò que observem. Fer recerca ens permet millorar la nostra pràctica professional tant amb les persones com amb les famílies i aquesta pràctica ens ajuda a millorar la nostra recerca. És una relació circular que es retroalimenta constantment. Fer que la recerca ens ajudi a millorar la nostra pràctica clínica i com aquesta ens ajuda a fer-nos més preguntes i buscar noves respostes és el nostre motor de cada dia.

Resultats de la recerca Relacions familiars durant la crisi per alerta sanitària

Dades sociodemogràfiques

        

Relacions familiars

Relació de parella

       

Ansietat

 

Estat emocional

                    

«D’això se’n diu tenir ofici. Saber treure la punta de les coses que a vegades són insignificants, però que poden tenir molta corda»

L’enhorabona pel teu segon disc en solitari Bagatzem. Sobre el nom: és un terme de la Vall del Francolí per designar “magatzem”. Però també sona a “bagatge” entès com el conjunt de coneixements que tenim i tot allò que portem a sobre.

Va més per la part de magatzem, una variant, un localisme dialectal de la paraula magatzem. Però el que acabes de dir m’ho apunto perquè ho faré servir a partir d’ara, perquè m’ha agradat molt això del bagatge, està molt bé. De fet, d’alguna manera, un magatzem o bagatzem, segons com ho pronunciïs, és un contenidor de coses i, pels que escrivim, de sentiments, de sensacions, d’experiències que vas acumulant i que tu vas trafegant al paper en forma de poema o de cançó i ho guardes en el magatzem.

I el bagatge també s’hi escau perquè és el bagatge de la teva vida, de tot el que vas guardant, de la teva experiència, dels sentiments que portes a dins.

Un bagatzem és el lloc on hi portes les avellanes, els préssecs perquè els encaixin, hi portes les olives perquè en facin oli, o el raïm perquè en facin vi. El bagatzem que surt a la portada del disc és el bagatzem que tenia el meu besavi aquí a Constantí que feia aquestes funcions que ara t’estic explicant. I a mi em va servir utilitzar aquesta paraula perquè d’alguna manera el calaix on jo anava guardant les coses que escrivia no deixava de ser un bagatzem.

Et coneixem sobretot com el bateria dels Pets i del grup Mesclat, i també eres cantant del grup Refugi i bateria del grup Tàrraco Surfers.

Refugi és un grup que vam fer amb en Joan Pau Chávez. És un grup d’homenatge a la gent de la Nova Cançó, ara se’n diria un grup de tribut. Volíem reivindicar aquelles grans cançons que creiem que havien quedat una mica més oblidades. Cada generació escolta la seva música, però nosaltres creiem que estaria bé donar un tomb pel passat i tornar a pujar a dalt l’escenari aquestes cançons amb arranjaments nous per mostrar-les al públic jove que no havia conegut aquella època.

El Tàrraco Surfers és posterior, encara va, i és un grup de ball. Va néixer com un grup instrumental sord, un gènere molt comú en la música instrumental. Però després ens vam convertir en més “patxangueros” i el que fem és música de revetlla en clau de surf: un “divertimento”. Però també ens hi guanyem la vida. M’ho passo bé fent versions, perquè jo vinc d’aquest món. Abans d’anar amb Els Pets havia anat nou anys amb grups d’orquestrines amb música de ball.

Què és el que et va moure l’any 2018 a llançar-te a fer el teu primer disc en solitari?

Quan em poso al davant com a cantant amb el grup Refugi és una prova de foc per a mi. M’hi sento bé i al llarg dels anys anem consolidant el repertori, però jo també vaig consolidant la veu i el fet que davant meu no hi havia la bateria, sinó que hi havia el públic. I això que no és fàcil, si ho hagués fet de sempre, d’acord, però ho vaig fer ja gran. I bé, a poc a poc, em vaig anar consolidant com a cantant, m’hi trobava més a gust, i vaig dir doncs ara et toca reivindicar-te com a autor a part de cantant. I vaig començar a barrejar cançons escrites per mi d’Els Pets amb cançons que tenia escrites i les anava guardant en un calaix, en vaig fer de noves, i també m’agradava molt fer versions d’altres artistes, de gent que m’ha influenciat, tant catalans com internacionals, que m’han ajudat a formar-me com a artista i també com a persona.

Al primer disc hi ha una cançó recuperada d’Els Pets que li vaig donar el tomb, la vaig fer molt diferent a l’original. És una versió de Bob Dylan, One Too Many Mornings. I també hi ha una versió dels Quatre Gats, un grup de blues de mitjans del anys seixanta en el qual hi havia en Francesc Pi de la Serra, com a guitarra solista i cantant.

I ara presento el segon disc amb tot de material propi, amb lletres, cançons i músiques meves.

Parlant del segon disc, hi ha una novetat: la combinació de cançons i poemes.

Sí. És una cosa una mica arriscada. Perquè són poemes musicats i també recitats. Hi ha vuit cançons i vuit poemes recitats damunt d’uns paisatges sonors. Era un repte important. El “feedback” que tinc és bo, i això és gràcies al productor musical, en Roger Conesa, que ha tingut l’habilitat de fer els arranjaments i aquests paisatges sonors dels poemes que van portant de la cançó cap al poema, del poema cap a la cançó, i tot va fluint com un rierol, com l’aigua quan baixa. I sempre hi ha un element que es queda del poema a la cançó, pot ser un element tímbric, musical, o un so, que va fent de lligam. Estic molt content. Jo vaig fer les cançons i necessitava que algú ho lligués d’una manera natural i crec que ens n’hem sortit.

Centrant-nos en el treball de compondre. Quin és el treball de camp que fas? Què és el que t’inspira? D’on treus les idees?

Excepte una sèrie de poemes que es diuen Baix a mar, que venen d’un retir emocional de fa cinc o sis anys (Baix a Mar és el barri marítim de Torredembarra), la resta de cançons són bastant recents, de l’últim any o de l’últim any i mig, per tant coincideix amb el confinament. La matèria prima jo la trobo en una mirada introspectiva. Quan ens van tancar, per la pandèmia, la finestra que teníem eren les xarxes socials i els mitjans de comunicació. I els primers dies vaig veure que més aviat em saturaven, m’atabalaven i em feien mal. Tampoc em donaven cap explicació del que estava passant, més aviat confusió. Explicació tècnica sí, una pandèmia, però si recordes hi havia molta confusió aleshores i moltes notícies contradictòries fins i tot. Aleshores, una mica per guarir-me, per protegir-me, per una qüestió de salut mental gairebé, vaig decidir esborrar-me de les xarxes o no utilitzar-les. Fins i tot hi havia gent que m’enviava missatges privats i em preguntava si estava bé, si estava malalt, i jo els deia que em trobava bé, que el que passava era que jo no volia mirar més enfora perquè no hi trobava res, que volia mirar més a l’interior. I, quan mires a dins, és quan et trobes a tu mateix, fas com una mica de teràpia. I després de tu mateix, el teu entorn més proper que és la família, el teu poble, el teu passat, i burxant i esgarrapant en el passat van sortir una sèrie de poemes i de cançons, algunes més descriptives, que expliquen històries, les altres més de pensaments i de sensacions.

Què és el que va primer: la lletra, l’entonació de la tornada, el ritme…

Hi ha gent que fa primer la música i com que la música et dona una mètrica hi posa la lletra al damunt i tot va sortint. En el meu cas i, sobretot, en aquest disc, primer he fet les lletres. Perquè la majoria de textos eren poemes. Alguns els he deixat com a poemes, per tant recitats, vuit concretament, i d’altres els he musicat. I d’altres temes que ja van néixer per ser cançó, com Un pessic de melBonica i contentaJuriol, La dona del fons del pou… Però n’hi ha que són poemes transformats en cançó, n’hi ha que tenen tornada, per tant, no van néixer per ser cançó, van néixer per ser poemes, però els he acabat musicant.

La cançó Un pessic de mel la dediques al teu fill com a regal del seu desè aniversari.

Sí. El 26 de març de 2021. Jo crec que és la cançó més moderna, més recent. Jo sempre he sigut molt crític en fer cançons als fills, més que res perquè els pares no tenim filtre, tot ho trobem bé, som incapaços de ser crítics amb una cançó dedicada a un fill. Aleshores jo m’hi resistia, però al final ho vaig fer com una mica de comiat de la seva infantesa. Queda molt poc temps perquè li pugui fer un regal de nen petit, perquè està a punt d’entrar a la preadolescència i aleshores segons quines coses ja les rebutgen, comencen a ser homenets o donetes i no volen aquest tipus de coses com una cançó que parla de monstres i una lluna. Ho vaig fer com a regal. Aquesta cançó representa una mica la cara més lluminosa del disc, perquè hi ha una cara més fosca.

I el teu fill com s’ho va agafar?

Molt bé perquè li vam fer de manera que el single sortís digitalment el dia que ell feia deu anys, i amb el videoclip que ja el teníem fet també. Ho vam fer tot amb aquesta intenció. Aleshores quan va arribar de l’escola vam seure aquí amb un “silló” a casa, hi havia la seva àvia, la seva mare, la seva padrina, els cosins… i tots plegats li vam posar el videoclip al Youtube i ell va flipar perquè la melodia ja li sonava. Ell havia gravat veus, sense lletra, la part de “pa pa pa ra pa”; la part que taral·lagem tots, ell l’havia cantat; per tant, coneixia la melodia, li sonava, i la part del videoclip que és ell el que surt, la meva neboda, la Judit Sabater i el seu xicot l’Aleix Costa, que són els que el van realitzar, el van enredar un dia al matí i li van dir que anaven a gravar un treball i ell s’ho va empassar. I aleshores quan es va veure a la imatge i va reconèixer la cançó i anava llegint la lletra ja ho va entendre. I es va emocionar. El regal va funcionar.

I les altres cançons també tenen una història al darrere?

En aquesta època introspectiva he trobat una mica els fantasmes que et rodegen i que t’acompanyen durant tota la vida. Fantasmes bonics, però el que passa que a vegades no deixen reposar o no deixem que reposin les coses com han de reposar. Per exemple, hi ha la cançó Juriol, que és una altra variant dialectal, és una cançó d’un tiet meu que va morir l’any 1957. Jo vaig trigar uns quants anys més a néixer, l’any 1963, però en realitat parlo del meu pare, com aquest procés de dol el va acompanyar tota la vida fins que va morir. Va ser una mort tràgica, un accident de tractor, perquè a casa també eren pagesos. I tot això va marcar molt la meva infància, i la vida del meu pare. I aleshores era una manera de canalitzar i explicar-ho.

També hi ha històries inspirades a Constantí, com La creu de Salom, que és com un romanç popular, però està escrit per mi, una història d’aquí el poble basada en una llegenda, i jo l’he transformat i l’he convertit en un romanç del segle passat amb estrofes de sis versos amb rima consonant. He volgut fer com un western català que passa a finals del XIX principis del XX. Un senyor que se’n va a vendre la collita d’avellanes a Reus i acaba celebrant-ho i anant de “pepas” i en aquest viatge es troba un personatge misteriós que resulta ser el diable. Està basada en una història que explicaven aquí de la creu de Salom.

Després n’hi ha alguna que és com un homenatge a les dones de la generació de la meva àvia, a qui se’ls hi tria el destí, la vida, el camí, casant-les amb qui convé per interessos familiars, econòmics, o el que sigui. I, durant moltes generacions, l’única sortida, la manera d’alliberar-se era la mort. És molt trist, però això encara passa a molts països.

Aquesta història és més reivindicativa.

I l’altra cançó més reivindicativa que hi ha és Llaços grocs, un poema que vaig enviar a en Jordi Cuixart a la presó, dedicat a ell però també a la resta de presos polítics, una mica per canalitzar la ràbia de tot allò que també estàvem vivint, del procés, tota la repressió de l’Estat espanyol, i de l’aparell judicial i policial, i com els havien tractat. És un d’aquells poemes que em vaig atrevir a musicar i ha quedat com una cançó molt èpica. Hi ha uns arranjaments amb el productor Roger Conesa amb sons de percussió tradicional i de cobla. N’estem especialment contents de com ha quedat.

Parla’ns una mica de l’actitud exploradora dels artistes…

Si no ets una persona curiosa i et dediques a l’art, no pots transmetre als altres. Fins i tot, parlant de tu has de ser curiós, també, has de tenir la necessitat d’investigar i d’esgarrapar a dintre teu. A vegades és a fora que mires i, a vegades, és a dins, però si no tens curiositat malament rai.

Estar atent del que passa al teu voltant…

D’això se’n diu tenir ofici. Saber treure la punta de les coses que, a vegades, són insignificants, però que poden tenir molta corda. I, també, que qui ho llegirà li trobi aquesta corda, que hi trobi sentit i s’hi senti identificat.

 

 

Entrevista publicada a la Revista 27 de l’entitat (maig 2022)

Llegeix la Revista 27


“En les persones diagnosticades amb una patologia crònica, aquesta nova situació podia alterar greument els nivells d’ansietat, estrès i preocupació per la seva patologia”

La taxa global de mortalitat d’un 2-3% de la malaltia per coronavirus 2019 (covid-19) la converteix en una pandèmia mundial. A principis de març de 2020, s’estén per Europa i al juny la infecció ja afecta a més de 6,5 milions de persones i en causa la mort a més de 380.000 a tot el món (1). A causa de la ràpida propagació d’aquesta malaltia, l’11 de març de 2020 l‘Organització Mundial de la Salud (OMS) declara la situació de pandèmia global (2).

Per tal de poder-ne controlar la propagació, el mes de març de 2020 el govern espanyol declara l’estat d’alarma i el confinament total de la població. Aquesta nova situació va comportar diverses repercussions, sobretot pel que fa a la salut mental de la població. A les persones diagnosticades amb una patologia crònica, aquesta nova situació els podia alterar greument els nivells d’ansietat, estrès i preocupació per la seva patologia.

Diversos estudis van demostrar que la covid-19 era una patologia que majoritàriament afectava, de forma més severa, la població adulta. També es va observar que el risc de patir la malaltia era més gran en persones adultes que tenien diagnosticades patologies cardiovasculars com les cardiopaties congènites i altres patologies cròniques com la diabetis, l’asma, trasplantaments, immunologies, etc.; així doncs, els pacients amb aquestes patologies tenien un risc més alt de desenvolupar una infecció (3).

Davant d’aquesta situació d’incertesa i vulnerabilitat, al mes d’abril de 2020 l’Institut Cardiovascular de l’Hospital Clínic, amb la Dra. Sanz de la Garza i la Raquel Arranz al capdavant, va iniciar una recerca amb la col·laboració de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant. L’equip de recerca volia saber com estaven vivint el confinament per la covid-19 les persones amb cardiopatia congènita, amb l’objectiu de conèixer l’impacte que tenia en les seves rutines d’activitat física i alimentació i en l’estat emocional i poder donar una millor resposta a les necessitats durant i després de la situació de crisi sanitària.

Cal destacar que es va demanar la col·laboració a l’AACIC i la Fundació CorAvant com a entitats expertes que treballen amb joves i adults diagnosticats d’una patologia crònica com són les cardiopaties congènites i que vetllen i atenen les seves necessitats psicosocials, per tal de millorar la seva qualitat de vida.

En la recerca, es va comptar amb la participació de 104 persones diagnosticades amb una problemàtica de cor, d’edats compreses entre els 16 i els 74 anys. De les quals n=60 (65,2%) eren dones i n=32 (34,8%) eren homes. La majoria de les persones participants n=77 (83,7%) residien a Catalunya.

El 31,5% (n=29) eren persones que estaven convivint amb la seva parella i els seus fills, el 23,9% (n=22) vivien en parella, però no tenien fills i el 19,6% (n=18) eren solteres i vivien amb els seus pares.

Totes aquestes persones van respondre un qüestionari en línia que constava de quatre parts:

  1. Dades sociodemogràfiques i personals.
  2. Hàbits d’activitat física i dieta abans del confinament.
  3. Hàbits d’activitat física i dieta durant el confinament.
  4. Estat emocional i d’ansietat durant la situació de crisi sanitària.

Un cop analitzades totes les dades dels participants, se n’han extret els següents resultats:

  • Reducció de l’activitat física: es va disminuir un 26% la càrrega d’entrenament físic global setmanal. Aquesta reducció va ser causada per la disminució de les activitats físiques de baixa intensitat; sobretot, en les dones, en un 46% respecte a la dels homes que només ha estat d’un 15%. Cal dir que es mantenien les càrregues d’entrenament físic moderat i d’alta intensitat.
  • El confinament no va tenir un impacte significatiu sobre l’adhesió a la dieta mediterrània que va ser al voltant del 65% de la població

Pel que fa a l’estat emocional:

  • El 58% de les persones participants va viure aquesta situació com un moment de poca motivació, amb poc interès per al seu futur i amb poca energia en el seu dia a dia.
  • Un 47% va veure reduïda la seva capacitat de concentració i atenció, es cansava ràpidament, a conseqüència de la baixa motivació.
  • Un 33% va destacar que havia experimentat canvis emocionals, amb un augment del seu malestar psicològic, estava més irritable i sensible tant en l’àmbit individual com relacional.

Els professionals de l’Institut Cardiovascular de l’Hospital Clínic i de la Fundació CorAvant ja tenen les dades necessàries per poder oferir el suport i l’acompanyament terapèutic necessaris i treballar i gestionar les possibles repercussions que es puguin donar en el dia a dia de la persona amb cardiopatia o qualsevol altra malaltia crònica.

Actualment, estem treballant per poder ampliar aquesta recerca, quan finalitzi la crisi sanitària, ja que ens agradaria conèixer com viuen la situació postpandèmia els joves i adults majors de 16 anys.

 

 

Dra. Maria Sanz de la Garza
Especialista en cardiologia de l’ICCV de l’Hospital Clínic i investigadora de l’IDIBAPS

Raquel Arranz Tolós
fisioterapeuta de l’ICCV de l’Hospital Clínic

 

(1) Gallego, P.; Ruperti-Repilado, FJ. i Schwerzmann, M (2020). Adultos con CC durante la pandèmia de COVID-19: ¿Población de riesgo?. Rev Esp Cardiol.; 73(10): 795–798. https://www.revespcardiol.org/es-adultos-con-cardiopatia-congenita-durante-articulo-S0300893220303663

(2) World Health Organization. Novel Coronavirus (2019-nCoV) – Situation report – 7 – 27 January 2020.

(3) Polo, L., Centella, T.; López, J.; Cuerpo, G.; Sánchez, R.; Bautista, V.; et al. (2019). Registro de intervenciones de la Sociedad Española de Cirugía Torácica-Cardiovascular en pacientes con cardiopatía congénita: 2018 y retrospectiva de los últimos 7 años. Cir Cardiov, 26, pp. 265-276. https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1134009619302542

 

 

Article publicat a la Revista 27 de l’entitat (maig 2022)

Llegeix la Revista 27


Impacte de la crisi per alerta sanitària en persones amb problemes de cor en la infància

Al desembre de 2019, es descobreix un nou virus que produeix una síndrome respiratòria greu en pacients que presenten símptomes de pneumònia a la ciutat de Wuhan (Xina), el SARS-CoV-2. La taxa global de mortalitat d’un 2-3% de la malaltia per coronavirus 2019 (covid-19) la converteix en una pandèmia mundial. A principis de març de 2020, s’estén per Europa i al juny la infecció ja afecta a més de 6,5 milions de persones i en causa la mort a més de 380.000 a tot el món (1). A causa de la ràpida propagació d’aquesta malaltia, l’11 de març de 2020 l‘Organització Mundial de la Salud (OMS) declara la situació de pandèmia global (2).

Per tal de poder-ne controlar la propagació, el mes de març de 2020 el govern espanyol declara l’estat d’alarma i el confinament total de la població. Aquesta nova situació va comportar diverses repercussions, sobretot pel que fa a la salut mental de la població. A les persones diagnosticades amb una patologia crònica, aquesta nova situació els podia alterar greument els nivells d’ansietat, estrès i preocupació per la seva patologia.

Diversos estudis van demostrar que la covid-19 era una patologia que majoritàriament afectava, de forma més severa, la població adulta. També es va observar que el risc de patir la malaltia era més gran en persones adultes que tenien diagnosticades patologies cardiovasculars com les cardiopaties congènites i altres patologies cròniques com la diabetis, l’asma, trasplantaments, immunologies, etc.; així doncs, els pacients amb aquestes patologies tenien un risc més alt de desenvolupar una infecció (3).

Davant d’aquesta situació d’incertesa i vulnerabilitat, al mes d’abril de 2020 l’Institut Cardiovascular de l’Hospital Clínic, amb la Dra. Sanz de la Garza i la Raquel Arranz al capdavant, va iniciar una recerca amb la col·laboració de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant. L’equip de recerca volia saber com estaven vivint el confinament per la covid-19 les persones amb cardiopatia congènita, amb l’objectiu de conèixer l’impacte que tenia en les seves rutines d’activitat física i alimentació i en l’estat emocional i poder donar una millor resposta a les necessitats durant i després de la situació de crisi sanitària.

Cal destacar que es va demanar la col·laboració a l’AACIC i la Fundació CorAvant com a entitats expertes que treballen amb joves i adults diagnosticats d’una patologia crònica com són les cardiopaties congènites i que vetllen i atenen les seves necessitats psicosocials, per tal de millorar la seva qualitat de vida.

En la recerca, es va comptar amb la participació de 104 persones diagnosticades amb una problemàtica de cor, d’edats compreses entre els 16 i els 74 anys. De les quals n=60 (65,2%) eren dones i n=32 (34,8%) eren homes. La majoria de les persones participants n=77 (83,7%) residien a Catalunya.

El 31,5% (n=29) eren persones que estaven convivint amb la seva parella i els seus fills, el 23,9% (n=22) vivien en parella, però no tenien fills i el 19,6% (n=18) eren solteres i vivien amb els seus pares.

Totes aquestes persones van respondre un qüestionari en línia que constava de quatre parts:

  1. Dades sociodemogràfiques i personals.
  2. Hàbits d’activitat física i dieta abans del confinament.
  3. Hàbits d’activitat física i dieta durant el confinament.
  4. Estat emocional i d’ansietat durant la situació de crisi sanitària.

Un cop analitzades totes les dades dels participants, se n’han extret els següents resultats:

  • Reducció de l’activitat física: es va disminuir un 26% la càrrega d’entrenament físic global setmanal. Aquesta reducció va ser causada per la disminució de les activitats físiques de baixa intensitat; sobretot, en les dones, en un 46% respecte a la dels homes que només ha estat d’un 15%. Cal dir que es mantenien les càrregues d’entrenament físic moderat i d’alta intensitat.
  • El confinament no va tenir un impacte significatiu sobre l’adhesió a la dieta mediterrània que va ser al voltant del 65% de la població

Pel que fa a l’estat emocional:

  • El 58% de les persones participants va viure aquesta situació com un moment de poca motivació, amb poc interès per al seu futur i amb poca energia en el seu dia a dia.
  • Un 47% va veure reduïda la seva capacitat de concentració i atenció, es cansava ràpidament, a conseqüència de la baixa motivació.
  • Un 33% va destacar que havia experimentat canvis emocionals, amb un augment del seu malestar psicològic, estava més irritable i sensible tant en l’àmbit individual com relacional.

Els professionals de l’Institut Cardiovascular de l’Hospital Clínic i de la Fundació CorAvant ja tenen les dades necessàries per poder oferir el suport i l’acompanyament terapèutic necessaris i treballar i gestionar les possibles repercussions que es puguin donar en el dia a dia de la persona amb cardiopatia o qualsevol altra malaltia crònica.

Actualment, estem treballant per poder ampliar aquesta recerca, quan finalitzi la crisi sanitària, ja que ens agradaria conèixer com viuen la situació postpandèmia els joves i adults majors de 16 anys.

Resultats de la recerca “Impacte de la crisi per alerta sanitària en persones amb problemes de cor en la infància”

Dades sociodemogràfiques

         

Abans de la crisi sanitària

  

IPAQ

      

PREDIMED

              

Durant la crisi sanitària

   

IPAQ

      

PREDIMED

             

Ansietat

 

Estat emocional

                    

Investigar, una forma de donar resposta de manera propera a la població

Novament amb vosaltres, amb un repte: acostar la recerca al dia a dia i de manera específica. Apropar la recerca portada a terme per encàrrec de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) a tots i totes vosaltres, en un intent de recordar i rememorar una feina que vàrem viure com un gran desafiament: Estudi multidisciplinari per a la millora de la qualitat de vida en la infància amb cardiopaties congènites (CC).

Qui configuràvem l’equip de recerca?

L’AACIC, Armengol, R.; Martínez, R. i Moyano, R. i amb quatre universitats: la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que liderava la recerca (Pérez, M. C.; Ponce, C.; Salmeron, C.); la Universitat Autònoma de Barcelona (Jurado, P.; Sanahuja, J. M.); la Universitat de Lleida (Balsells, M. A.; Miñambres, A.) i la Universitat de Barcelona (Molina, M. C.; Pastor, C.; Violant, V.).

Però, abans de continuar amb la recerca en si, em pregunto: què vol dir investigar? Investigar prové del llatí “investigare” (paraula formada pel prefix “in”, dins o sobre, i “vestigium”, pista/empremta). Investigar és indagar, inspeccionar, esbrinar, explorar per tal de descobrir quelcom no conegut.

En aquest intentar descobrir quelcom no conegut, partíem d’una sèrie de supòsits que ens apropaven a la realitat investigada. Eren, i certament encara són, els següents:

  1. Els avenços mèdics havien i han perllongat la vida de la població infantil amb CC, cosa que ha generat una nova necessitat social, especialment a les famílies i als professionals de l’educació, que, encara que puguin tenir informació d’algunes necessitats i repercussions de la malaltia, desconeixen la millor manera d’atendre-la.
  2. S’havia i s’ha constatat que aquests infants (però hi afegeixo, també, en aquest escrit, adolescents) presenten més dificultats en el desenvolupament i en l’adquisició de les capacitats d’aprenentatge que la majoria de la població infantil en general.
  3. Eren escassos els estudis científics de caràcter multidisciplinari que analitzaven les necessitats i les característiques d’aquests nens i nenes en totes les fases evolutives (en l’actualitat aquestes dades han canviat una mica, però encara som molt lluny de poder estar satisfets amb el nombre de recerques desenvolupades des d’una visió multidisciplinària). Ara, voldria afegir-hi la necessitat de donar-hi resposta des del paradigma transdisciplinar, amb un intent de resposta des d’una visió de la realitat complexa i canviant.
  4. Hi havia, també, un dèficit d’estudis rigorosos de les necessitats de les famílies i de les necessitats formatives que tenen els mestres i els professionals de l’educació que atenen aquesta nova infància. Els professionals de l’educació (i, també, hi afegeixo els professionals de la salut) necessiten més formació i suport per donar respostes a famílies i infants durant tota l’escolarització.

Per la seva banda, les famílies necessitaven estratègies per avançar cap a una qualitat de vida al seu entorn familiar. Pensàvem que el coneixement més gran d’aquestes necessitats podria fonamentar un model de treball socioeducatiu que millorés la qualitat de vida de la infància amb cardiopaties congènites i les seves famílies, així com una major qualitat educativa i formativa dels professionals que atenien i atenen aquests infants i adolescents.

Des d’aquest convenciment, en el nostre estudi ens vàrem plantejar els següents objectius:

  1. Identificar les necessitats socioeducatives dels infants i joves amb CC;
  2. Identificar les necessitats que tenen les famílies a l’hora d’atendre els seus fills/es amb CC;
  3. Detectar les necessitats de formació i intervenció dels professionals de l’educació que atenen infants i joves amb CC;
  4. Elaborar una guia, científicament i metodològicament fonamentada, per als professionals de l’educació que permetés una adequació de les seves actuacions a les necessitats de la infància.

Amb aquests objectius, vàrem fer un disseny de la recerca que he volgut plasmar en aquest escrit d’una manera gràfica (figura 1).

Figura 1. Etapes de la recerca (elaboració pròpia)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Quins van ser els nostres aliats?

Vàrem comptar amb el compromís i la col·laboració de l’AACIC, de l’Hospital Vall d’Hebron i de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, i amb la veu, a partir d’entrevistes, de 10 infants, 8 professionals de l’educació / mestres-tutors/es i 13 famílies; i, a partir de qüestionaris, de 74 famílies.

Quines competències són importants per tal que la recerca sigui un èxit?

Taula 1. Competències en el procés de la recerca (elaboració pròpia)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Quins varen ser els nostres resultats?

Es va presentar una anàlisi de resultats relacionats amb la identificació de:

  1. Les necessitats socioeducatives dels infants i joves amb cardiopaties congènites;
  2. Les necessitats que tenen les famílies en l’atenció cap als seus fills/es amb cardiopaties congènites;
  3. Les necessitats de formació i intervenció dels professionals de l’educació que atenen infants i joves amb cardiopaties congènites.

Quines estratègies vàrem desenvolupar per tal de difondre els resultats?

A partir de l’informe de recerca presentat a l’AACIC, vàrem transferir el coneixement a través de dos llibres i d’un article, que cito a continuació:

Molina, M. C.; Violant, V.; Ponce, C., Salmeron, C.; Pastor, C.; Balsells, M. A.; … & Armengol, M. (2014). Vivir y convivir. Orientaciones para familias de niños y niñas con cardiopatia congénita. Barcelona: Laertes. https://www.aacic.org/ca/stocks/llibre-vivir-y-convivir/

Balsells, M. A.; Pastor, C.; Sanahuja, J. M.; Molina, M. C.; Ponce, C.; Salmeron, C.; … & Armengol, M. (2014). Infancia con cardiopatia congénita. Orientaciones para profesionales de la educación. Barcelona: Laertes. https://www.aacic.org/ca/stocks/llibre-infancia-con-cardiopatia-congenita/

Article científic (Journal Citation Reports, Factor d’Impacte – JCR, Q4)Violant, V.; Salmeron, C. & Ponce, C. (2012). Quality of life in childhood with congenital healt disease. The new educational review, Vol. 27/1, pp 64-77. https://www.researchgate.net/publication/286127105_Quality_of_Life_in_Childhood_with_Congenital_Heart_Disease

Us deixo amb algunes de les veus que varen formar part de l’anàlisi i posteriors resultats.

“Me dijeron que no jugara nunca al fútbol, pero cuando estoy en el pueblo a veces juego…. es que me gusta mucho”. Nen 4t primària.

“Que tota la família estigui viva per sempre”. Nen 2n primària. (referència a les seves preocupacions)

“Quan tinc un control i he d’estudiar i em fan anar a Barcelona, em fa ràbia”. Nen 4t primària.

“Informació en tenen. Ara, com vulguin actuar o com hagin d’actuar, o com actuen no ho sé. I espero que no ho sapiguem mai”. Família (referència a l’escola)

“A mí lo que me da bastante miedo es la adolescencia. Lo que más me importa es que lleve bien todas las limitaciones que tiene, que lo lleve lo mejor posible”. Família.

“No me l’imagino, no vull pensar perquè sap el que passa, com que ens han dit que l’han de tornar a operar llavors pensar una altra vegada en tota la roda aquesta ens fa molt de mal”. Família.

“Quan vam estudiar tot això de l’aparell circulatori, els demés no sabien que aquesta nena havia estat operada del cor. Aleshores, ella ho va explicar”. Tutora.

“Però jo el que veig és que són nanos molt quiets, nanos dispersos, d’acord, però no és que es moguin molt. Però si que els hi manca una mica d’atenció i això fa que tinguin una miqueta de retard”. Professional EAP.

 

 

Dra. Verónica Violant Holz

Professora titular de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. Directora de l’Observatori Internacional en Pedagogia Hospitalària

 

 

Article publicat a la Revista 27 de l’entitat (maig 2022)

Llegeix la Revista 27


La recerca ens permet créixer i avançar dins el món de les cardiopaties congènites

Podem dir que per a l’AACIC i la Fundació CorAvant, la recerca ens permet créixer i avançar dins el món de les cardiopaties congènites, investigar, conèixer, innovar, aprendre i evolucionar en la millora del dia a dia dels infants, adolescents, joves i adults amb cardiopatia congènita i les seves famílies. Constantment s’està fent recerca perquè les patologies van variant i evolucionant. Hi ha una evolució mèdica en recerca i nosaltres anem de bracet, per investigar el seu impacte psicològic i les seves repercussions no mèdiques.

Des dels seus inicis, l’AACIC va apostar pel món de la investigació i el 2008 s’hi va afegir la Fundació CorAvant. Un àmbit que ens ha permès poder millorar dia a dia en els serveis que dona l’entitat i en la qualitat d’atenció. Fa més de 25 anys que l’equip de professionals especialitzats en el món de la psicologia clínica i en la cardiopatia congènita d’ambdues entitats atén les necessitats, dona suport i acompanyament en els moments de crisi als infants, adolescents, joves i adults amb cardiopatia congènita i altres patologies del cor, les seves famílies i els professionals amb els quals es relacionen.

Un nadó de cada cent naixements és diagnosticat de cardiopatia congènita, a Catalunya aproximadament hi viuen unes 40.000 persones. En els darrers trenta anys, en l’àmbit de la medicina s’ha fet molta recerca i ara es coneix molt més sobre aquesta malformació cardíaca i crònica, del seu pronòstic i de la seva evolució. Nosaltres ens vam adonar que calia investigar sobre les repercussions psicològiques, socials, educatives, laborals, emocionals, etc. de les cardiopaties congènites a fi de donar resposta a les vivències i demandes que ens arribaven. El camp de la recerca ens ha obert moltes portes, ens ha enriquit com a entitat i ens ha permès ser referents a Catalunya pel que fa a les repercussions de les cardiopaties congènites.

Així mateix, al llarg de tots aquests anys, s’ha vist necessari, tant per formació, aprenentatge, millora en els serveis d’atenció i suport com pels avenços mèdics, donar importància al treball fet a partir de la recerca, per tal de demostrar científicament que té un impacte en la millora de la qualitat de vida i en la capacitat de fer front als diversos moments de crisi viscuts. Els resultats són tan bons que cal donar a conèixer la importància que té la feina feta de l’AACIC i la Fundació CorAvant

S’ha de tenir en compte que ens trobem en un àmbit en què es fa recerca constantment, en què dia a dia es busquen nous avenços, en què l’evolució és molt ràpida…, per aquest motiu l’AACIC i la Fundació CorAvant continuaran tant fent recerca pròpia com col·laborant amb altres institucions, amb el propòsit de continuar evolucionant, millorant i estar atents a les noves necessitats que puguin sorgir per poder donar una millor resposta.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com a professionals de l’AACIC i la Fundació CorAvant, la recerca ens enriqueix tant professionalment com personalment, ja que constantment estem formant-nos i ens fa créixer com a especialistes en el món de les cardiopaties congènites. Així mateix, com a entitat ens permet progressar, internacionalitzar-nos i ser referents en recerques i projectes que ja hem fet o que estem duent a terme tant en l’àmbit nacional com internacional.

Cal destacar que la pròpia entitat té un grup pioner de recerca, format per diversos professionals especialitzats en els diversos àmbits dins el món de la cardiopatia congènita i la psicologia clínica i per membres de l’entitat que en formen part com a investigadors principals.

No voldria acabar sense fer referència a la importància de la revista d’aquest any, el número 27. Com ja he esmentat, ja fa uns anys que fem investigació en diversos àmbits i com que per nosaltres és de gran importància, hem volgut dedicar-hi la revista. Us volem mostrar un petit recull d’aquelles recerques que han estat més significatives en aquests últims anys i les experiències tant dels investigadors com d’alguns participants; hi podreu trobar des de recerques finalitzades, recerques en les quals estem treballant actualment, per tal de poder presentar els resultats extrets i ser publicats, fins a possibles recerques que es volen iniciar en un futur i que es troben actualment en la fase de disseny del pla i que estan esperant ser subvencionades per poder-les dur a terme.

 

Mireia Salvador

Doctora en Psicologia i psicòloga de CorAvant i AACIC

 

Article publicat a la Revista 27 de l’entitat (maig 2022)

Llegeix la Revista 27


Carles Pérez Testor: La recerca del segle XXI

En poques setmanes els investigadors van obtenir el codi genètic del virus SARS-CoV-2, causant de la malaltia de la covid-19, i en pocs mesos començaven els estudis de les primeres vacunes. Al cap d’un any, milions de persones ja portaven la pauta de vacunació completa.

Certament, la recerca està en boca de tothom. Però quan parlem de recerca, de què estem parlant? Hi ha una sola manera de fer recerca? Potser el primer pas hauria de ser el de consensuar una definició per poder seguir. Actualment, tenim que per alguns es podria considerar la investigació com una actitud, una manera de treballar oberta a nous coneixements, un tarannà, un interès per avançar, una capacitat per interpel·lar-se, per compartir, discutir i supervisar amb l’equip, amb el grup de recerca, amb els científics o amb els estudiants… Per altres, en canvi, caldria reduir el concepte d’investigació al descobriment, a la troballa original, única, que permetria avançar a la ciència en el coneixement d’un nou tractament d’una malaltia concreta, d’un nou avenç en nanotecnologia o d’una nova teoria filosòfica.

Per començar proposaria la següent definició:

Investigació és l’exploració sistemàtica (i original) generadora de nous coneixements objectius, que dona uns resultats contrastats i amb possibilitat de replicació.

Segur que en trobaríem moltes altres, però podem començar per aquí. Amb aquesta definició podríem afirmar que és possible fer recerca en universitats, en hospitals, en laboratoris, en centres de recerca, però cal tenir present que la recerca, en general, està sotmesa a la pressió d’una sèrie d’efectes que m’agradaria recuperar.

En una publicació de fa uns quants anys, en què citava a Ramon Maria Nogués, descrivia els 5 “efectes” que condicionen la possibilitat de fer recerca (Perez Testor, 1998):

  1. Efecte capital
  2. Efecte metròpoli
  3. Efecte paradigma
  4. Efecte Internet
  5. Efecte tecnologia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquests 5 efectes eren importants a finals del segle passat i segueixen sent importants ja ben endinsats en el segle XXI.

Efecte capital

Amb aquest terme ens referim a la paradoxa que qui decideix què cal investigar no és l’investigador sinó el qui finança la recerca en qüestió. Un no pot investigar el que creu necessari, sinó allò que li encarreguen o subvencionen.

Si el qui finança la recerca és l’administració, aquesta posa d’entrada una sèrie de filtres per assegurar que els cabals públics es destinin a una finalitat adequada. Per això les administracions fan els seus plans de recerca que marquen què es pot investigar i, per tant, què no.

  1. No es financen recerques que no estiguin fetes en grup. Això vol dir que un investigador sol en queda fora… i totes aquelles recerques que es poden fer a partir del treball de reflexió solitària, també, en queden fora o a la pràctica no existeixen.
  2. Els grups que comencen o no tenen un currículum suficient no tenen accés a les beques. Això significa que els grups emergents s’han d’espavilar per aconseguir finançament marginal, fora dels circuits formals, per sobreviure. És el conegut com “Efecte Mateu” pel qual els grups que més tenen més reben i a l’inrevés.
  3. L’investigador principal amb capacitat de lideratge que ha aconseguit organitzar un grup d’investigadors prou motivats i amb un currículum adequat (almenys 5 són doctors, tenen publicacions en revistes amb factor d’impacte, etc.) s’ha de dedicar a buscar finançament, omplir sol·licituds, i no té gaire temps per investigar…, una altra paradoxa de la recerca. Una espècie de nou “Principi de Peter”: el bon investigador es converteix en un mediocre recercador de cabals públics i privats… i el que és pitjor és que, a vegades, ja no pot tornar a pujar al tren de la recerca especialitzada.
  4. Cal investigar en temes que alguna comissió ha considerat “prioritaris”. Si un no fa recerca en aquests camps ja pot estalviar-se omplir sol·licituds. Això en el tema de finançament públic. Si el finançament és privat els temes de recerca vindran marcats per l’empresa que finança la recerca i la seva publicació dependrà dels resultats obtinguts. És difícil pensar que una empresa publicarà resultats contraris al seu fàrmac, o que una administració pública doni a conèixer resultats contraris a la seva política, encara que la publicació de resultats sigui un imperatiu ètic.

Efecte metròpoli

Aquest efecte es basa en el domini de la “polis”, que en aquests darrers 50 anys són els USA. Una investigació que no es comuniqui en anglès no existeix. Això vol dir que publicar no és suficient. Cal publicar en anglès, en revistes indexades i amb factor d’impacte. Si es publica en una revista indexada el resum de l’article entra en les bases de dades internacionals com el MEDLINE, Excerpta Médica, Psycinfo, etc. i, només clicant una tecla en surt el resum juntament amb un llistat de tots els que han investigat sobre el mateix tema.

Avui en dia és molt fàcil anar a una d’aquestes bases de dades i preguntar què s’ha publicat en el món sobre el tema que ens interessi (actualment es publiquen quasi 30.000 revistes biomèdiques). Tan sols creuant un parell de “mots clau” (òbviament en anglès), sabrem què s’ha publicat sobre el tema als USA, a Anglaterra o al Canadà; però no sabrem si uns companys d’una institució del nostre país han publicat un interessant article amb població catalana en una revista que no estigui indexada.

Efecte paradigma

Existeix un estil de recerca dominant. Aquest és l’experimental, el paradigma positivista. Si un vol investigar cal que domini la sofisticació metodològica i estadística, la tecnologia dura, els dissenys segurs, la selecció de temes “amb mercat”, etc. Si no es tenen en compte aquestes qüestions es corre el risc, una vegada més, de quedar fora, de no existir. El sistema d’avaluació d’experts o revisió d’experts (peer review) consisteix en el fet que una sèrie de “referis”, avaluadors, llegeixen els treballs que pretenen ser publicats i avaluen la qualitat “científica” del producte. Si no són experimentals o no acompleixen els trets mencionats anteriorment, el més probable és que siguin retornats a l’autor.

Efecte Internet

Internet ha fet desaparèixer les distàncies, i el temps ha canviat de magnitud. La informació és tan ràpida, tan canviant, que ha deixat de ser fiable i fins i tot pot ser tòxica.

Actualment et pots connectar en temps real amb qualsevol indret del planeta que tinguin una connexió telefònica i electricitat i pots tenir resultats de diferents recerques abans que surtin publicades en les revistes especialitzades. El sistema d’introduir un article a Internet i que el pugui consultar tothom, criticar tothom i corregir tothom, pot ser una bona alternativa a la publicació, si no es pretén fer currículum (donat que al no ser avaluades amb anterioritat, no són valorades).

Un nou fenomen va aparèixer a principis de segle amb l’anomenada “Declaració de Budapest” (Budapest Open Access Initiative, 2002): les revistes “open access”. En lloc de publicar en revistes subvencionades per subscriptors i que, per tant, només poden llegir aquests subscriptors, es publica en revistes que pot llegir tothom donat que són els investigadors els qui paguen a les revistes perquè aquestes publiquin els seus articles.

Hem passat del “pagar per llegir” al “pagar per publicar”. Les revistes “open access” tenen els mateixos estàndards i els mateixos requisits del “peer review”, però sense cap cost per al lector. Les revistes “open access” tenen els seus detractors, però queda clar que han vingut per quedar-se.

Efecte tecnològic

Les noves tecnologies són complexes i caríssimes. Els paquets estadístics es fan cada cop més complexos, els processadors de textos permeten cada cop més possibilitats, i ja no sabem indexar la bibliografia sense un programa específic. L’investigador corre el risc de quedar superat una i altra vegada per la tecnologia si no es recicla permanentment. Això vol dir dedicar temps i recursos a mantenir-se al dia, temps que es perd de dedicació a la recerca.

A mode de conclusió

Pot semblar que el sistema és injust perquè deixa fora als grups nous, als petits, als emergents i no els dona oportunitats suficients. Però en una situació com l’actual amb una manca de recursos per a la recerca tan important, és lògic pensar que qui farà un millor ús dels recursos són grups que han demostrat sobradament la seva preparació perquè ja han fet altres recerques, les han acabat i les han publicat, perquè tenen una massa crítica suficient, perquè utilitzen metodologies fiables i contrastades, etc

Per a l’administració o per a qualsevol institució finançadora és molt arriscat apostar per grups nous que poden abandonar la recerca a la meitat, com desgraciadament passa de vegades, o que no tenen prou qualitat metodològica, o són poc professionals… A més, l’administració no pot dedicar fons públics a investigar en qüestions que no siguin necessàries pel benestar del país, per molt interessants que siguin. Una altra cosa seria veure si no es podrien dedicar més recursos a la recerca en lloc de malgastar els diners subvencionant coses sense sentit. Però això demanaria tota una altra reflexió.

Pensem que cal tenir present els efectes “capital”, “metròpoli”, “paradigma”, “Internet” i “tecnologia”, per entendre les dificultats i limitacions amb les quals es podran trobar tots aquells que vulguin fer recerca en l’actualitat, a casa nostra.

 

Carles Pérez Testor

Psiquiatre i psicoterapeuta. Professor catedràtic de la FPCEE Blanquerna de la Universitat Ramon Llull (URL). Investigador principal del Grup de Recerca de Parella i Família (URL)

 

Bibliografia

Perez-Testor, C. (1998). “La recerca en salut mental: canvis o compulsió a la repetició”. Debats (Fundació Catalana per la Recerca), 1998, nº 1: 55-63.

Budapest Open Access Initiative, (2002). Recuperat el 25.10.2021 de: https://www.budapestopenaccessinitiative.org/

 

Article publicat a la Revista 27 de l’entitat (maig 2022)

Llegeix la Revista 27


Quin és l’impacte psicològic que produeix als pares i mares el diagnòstic prenatal d’una cardiopatia congènita?

La Mireia Salvador, psicòloga sanitària de l’entitat; l’Anna Vilaregut, doctora en Psicologia, Professora Titular URL, Blanquerna i responsable del Grup de Recerca Parella i Família; la Rosana Moyano, psicòloga sanitària de l’entitat; la Queralt Ferrer, doctora especialitzada en cardiologia pediàtrica i fetal de l’Hospital Vall d’Hebron; l’Olga Gòmez, obstetra i ginecòloga, experta en medicina maternofetal, ecocardiografia fetal, diagnòstic i teràpia fetal de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona; la Teresa Moratalla, psicoterapeuta; i l’Elisa Llurba, directora del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, professora associada de la Facultat de Medicina de la UAB des de 2013 i responsable de grup d’investigació clínica i bàsica de l’Institut de Recerca de Sant Pau, han elaborat un estudi publicat a la revista Anales de Pediatria per tal d’avaluar l’impacte psicològic que produeix en els pares i les mares el diagnòstic d’una cardiopatia congènita en el període prenatal. La mostra inclou 214 participants, mares i les seves parelles.

Els resultats principals d’aquest estudi són:

  • Gairebé el 83,6 % dels progenitors passen per fases de xoc emocional i negació després de rebre el diagnòstic d’una malaltia que necessiten afrontar i acceptar.
  • En l’àmbit individual, el 35,1 % dels pares i el 47,4 % de las mares tenen puntuacions significatives en el malestar psicològic.
  • En l’àmbit de la parella, tan els pares (77 %) com les mares (82,4 %) presenten un ajustament diàdic idealitzat.
  • El 43,9 % dels pares i el 42,2 % de las mares reflecteixen una dinàmica familiar moderada.

Per a veure tot l’estudi publicat, clica aquí