Viure aquí i ara

Som el 8 % de la societat, almenys aquí a Barcelona, però els mitjans de comunicació només parlen de nosaltres de tant en tant, com passa amb les persones amb malaltia mental, per augmentar-ne l’estigma o per mostrar-nos com a superherois, quan molts de nosaltres no fem grans gestes, amb sobreviure ja en tenim prou.

La Convenció de l’ONU de 2006 reconeix els drets de les persones amb discapacitat i diu que tenim dret a la vida independent i a escollir com i on viure, i al nostre país se’ns deriva a les polítiques de dependència!

El govern porta moltes reunions per treure la paraula “invàlid” de la Constitució i encara no ho ha aconseguit.

La societat canvia i les persones ens hem fet més independents. Ser dependent a càrrec de la família avui és un valor rebutjat. És un horror per a la persona cuidadora tenir una obligació que, a dia d’avui, penso que finalitza, per esgotament, en la criança dels nens. És un horror per a la persona cuidada, perquè no pot decidir ni quan, ni com; i moltes vegades és una situació de poder, d’una persona sobre l’altra.

Nosaltres creiem que no és tan complicat. Estem d’acord que ens incapacita l’entorn, aquí radica el nostre problema i d’aquí podrien partir les nostres solucions. Tenir un entorn que capaciti suposa tenir un lloc per viure, per treballar, per anar als llocs, per relacionar-nos i desenvolupar el nostre potencial personal, com qualsevol membre de la societat.

Només ens fa falta algun professional i/o animal o eina per tal de complementar allò que no podem fer: un assistent personal, que ens doni un cop de mà amb les tasques bàsiques o que ens ajudi a entendre, tant per a la discapacitat psíquica com per a les persones amb malaltia mental, que, a més, també col·labori en l’autocura i en les activitats instrumentals; un traductor de llengua de signes, en el cas de les discapacitats auditives; un gos i l’escriptura braille, per a les persones amb discapacitat visual; documents de comprensió fàcil, adaptats per als qui ho necessitin… Tot això està molt poc desenvolupat, els polítics que gestionen els recursos no ho saben.

Crec que fa falta molta divulgació i sensibilització, la societat ha de conèixer la nostra situació i per això hem de ser capaços d’explicar-la. Jo he escollit el camí de l’activisme i encara em sorprèn que siguem tan pocs i, en ocasions, poc avinguts. A casa no ens portaran les solucions!

La societat ha de saber que el que necessitem és indispensable per a nosaltres però que també millora la vida de la resta de les persones. Tots ens farem grans, podem tenir accidents amb discapacitats sobrevingudes i tots ens podrem beneficiar d’una societat que tingui les ajudes previstes, una societat inclusiva.

 

Letícia Esporrín
Membre de la Junta Directiva d’ECOM

 

 

Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.

Llegeix la Revista 28


Relaxar-te, una forma de viure l’ara i l’aquí

La majoria de les vegades que experimentem aquests símptomes, tant físics com mentals, el que volem és fugir-ne, i molt poques vegades intentem entendre i acceptar què ens està passant.ç

Sabies que quan comences a prendre consciència de les sensacions del cos, els pensaments que tens sobre el dolor i les emocions que desencadenen és quan el sofriment es redueix?

Des de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant som conscients que viure i conviure amb una cardiopatia congènita pot provocar angoixa i patiment, sobretot quan arriben moments significatius en el tractament de la patologia: quan et diuen que el teu fill o la teva filla naixerà amb una cardiopatia, quan de gran et comuniquen un canvi en el teu estat de salut, amb l’arribada d’una nova intervenció quirúrgica, o amb el procés d’aprenentatge de conviure amb el teu cos i acceptar les teves limitacions.

És molt important ser conscient de tot això i adonar-te que els teus problemes físics i emocionals poden ser derivats de la càrrega que pot suposar en alguns moments lluitar contra aquesta malaltia crònica. És per això que hem de tenir cura del nostre cos, atendre els senyals de malestar que ens envia i posar-hi remei o, com a mínim, conèixer com podem suportar millor aquests moments difícils.

La importància de relaxar-nos

La pràctica de la relaxació pot ser una bona manera de fer front a aquest desgast físic i emocional, a les situacions que ens desborden, ja que ens permet desconnectar per un moment de les dificultats quotidianes i centrar-nos en una estona de pau i serenor. Les tècniques de relaxació són molt beneficioses per controlar l’estrès i l’ansietat, i, a més, enforteixen les nostres defenses.

Quan ens relaxem estem en un moment de connexió interna que ens facilita ser conscients de la relació que tenim amb el nostre cos i la nostra ment. Aquest estat ens ajuda a conèixer-nos molt millor i a poder fer canvis per millorar el nostre estat de salut físic i emocional.

Si practiquem de manera habitual la relaxació, aconseguirem sentir-nos en calma, augmentarem l’autoconfiança i l’autoestima, i tindrem més seguretat i capacitat a l’hora d’afrontar les situacions complexes que ens puguin venir. La relaxació, doncs, ens ajuda a millorar la nostra qualitat de vida en general.

Taller de relaxació Cos i Ment

T’agradaria practicar la relaxació i no saps per on començar?

Des de l’AACIC i la Fundació CorAvant t’oferim el Taller de relaxació Cos i Ment en format virtual. Es tracta d’un taller d’una hora a la setmana, que es fa en petits grups (mínim 5 persones i màxim 20).

Aquest taller està adreçat a persones joves i adultes que viuen amb una cardiopatia, a pares i mares que tenen un fill o una filla que té una cardiopatia i al públic en general.

Durant les sessions practiquem exercicis de correcció postural i d’estiraments de les diferents parts del cos, la respiració conscient i la visualització, per tal d’aconseguir un estat de benestar físic, mental i emocional. Al final de cada sessió, totes les persones que ho volen poden compartir amb la resta del grup la seva experiència, valorar les sensacions viscudes i el benefici obtingut amb la pràctica del taller.

És un moment de plaer, de desconnexió física i mental. És una sensació molt agradable.

Des que ho practico amb continuïtat dormo millor, tinc menys estrès.

Ara connecto millor amb el que estic sentint físicament i el cap ja no se me’n va cap a una altra cosa, estic més concentrada.

 

 

Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.

Llegeix la Revista 28


Diguem sí a les petites coses…

I es pregunten: com pot ser que persones que tenen tantes dificultats en el seu dia a dia puguin ser felices?

La resposta podria ser que hi ha persones amb discapacitat, i no totes, igual que persones sense una aparent problemàtica, que saben viure i gaudir de les petites coses que els porta la vida.

I com es fa això?

Molts cops aquesta actitud positiva és part del caràcter, però en la majoria dels casos és quelcom après. Es tracta de viure l’ara i l’aquí i valorar les petites coses que arriben i no oblidar-nos-en perduts en la cerca d’una felicitat absoluta que no arribarà mai.

La filosofia de viure l’aquí i l’ara és antiga, però darrerament sembla que ha tornat a posar-se de moda i la pràctica del mindfulness guanya adeptes per moments.

Més enllà de les modes, hi ha diversos estudis que avalen científicament els beneficis d’aquesta pràctica: millora la salut física i mental, redueix l’estrès i l’ansietat, redueix el dolor crònic, etc.

Viure l’aquí i l’ara vol dir posar el focus en allò que estem fent en el moment que ho fem i prescindint de tota la resta, focalitzar-nos en el moment present, oblidant el passat i el futur, i això ens ajuda de diverses maneres: per a un professional, és la forma de concentrar-se a fer la seva feina de la manera més eficaç i correcta possible; per a una mare o pare, significa donar l’atenció a la seva criatura com si no hi hagués res més en el món; per a una amiga, significa mirar als ulls a la persona que li està explicant algun neguit, donant-li presència.

Aquesta manera de viure sembla fantàstica per a les persones en general, però, per a les persones amb discapacitat, també els ha d’aportar beneficis, oi?

Tenir una discapacitat que et limita genera una gran ansietat i estrès; les traves del nostre entorn ens poden fer perdre la paciència i generar sentiments d’impotència que ens portin a la depressió; el dolor físic amb què hem de bregar cada dia ens pot arribar a aclaparar i a impossibilitar de fer vida normal; i un llarg etcètera.

Veient persones amb discapacitat que es mostren felices i gaudeixen de la vida sorgeix la pregunta: és que la seva discapacitat és menys intensa i incapacitant que una altra? O és l’actitud amb què s’ho prenen la que marca la diferència?

He sentit dir sovint que la felicitat és una actitud, és gaudir dels petits moments de la vida, es tracta d’anar fent petites coses que al final faran un gran què. Com anar posant granets de sorra que al final formaran una duna. Diuen que un elefant te’l menges bocí a bocí, oi?

Si no sabem com fer-ho, podem provar el que diu un amic meu: “Digues que sí a les petites coses: quan algú et demana alguna cosa fàcil d’acomplir com quedem per fer un cafè, vine a jugar amb mi, mama…; somriu que el dia és bonic; o envia un ‘missatget’ a aquell amic del que sembla que t’has allunyat darrerament…”

Si hi dediquem la nostra energia i amor, si ens enfoquem en el moment ara i aquí, no sé si podrem dir que som feliços, però sí que hem posat tota la nostra energia a fer-ho possible i això ja compta! Ho provem?

PD. Viure l’aquí i l’ara també implica reivindicar els drets d’una forma assertiva i creant xarxa. Aquesta tenacitat reivindicativa també s’ha de viure i aporta felicitat, però sense deixar de gaudir de la resta de moments. Ens entenem, oi?

 

Esther Jolonch Olaortua
Vicepresidenta de COCEMFE Catalunya i directora de la Fundació Catalana per a la Paràlisi Cerebral

 

 

Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.

Llegeix la Revista 28


Viure l’aquí i l’ara

Tot i que saber gaudir del moment present sembla una obvietat, són molt pocs els que ho aconsegueixen. Ens hem acostumat a viure rememorant el passat o imaginant el futur, eludint el fet que la vida es redueix al moment present; en definitiva, la nostra ment passa part de la vida estancada en el passat o pensant en el futur. No és dolent recordar moments passats, siguin bons o dolents; el problema sorgeix quan reviure el passat es torna un costum, quan quedem ancorats en el passat i no aconseguim sentir-nos bé en el moment present. És fonamental aprendre a centrar la nostra atenció en l’ara i entendre que el passat i el futur són realitats en les quals no podem intervenir. El present és tot el que existeix, és l’única realitat que tenim al nostre abast. No sempre és necessari gaudir-lo, però sí que és fonamental ser conscients del què està succeint en tot moment.

Viure el moment present implica afrontar amb actitud oberta tot allò bo i dolent que ens passa, aprendre a reconèixer les nostres emocions i sentiments, i acceptar-los tal com són, sent capaços d’evitar que la tristesa o l’enyor pel passat, o l’ansietat i la incertesa del futur ens paralitzin. Durant anys se’ns ha ensenyat a controlar les emocions, sobretot a evitar el dolor emocional. Les emocions no es poden defugir ni s’han de controlar; si les sentim és per algun motiu, i identificar-les i gestionar-les ens ajudarà a viure en plenitud i gaudir de l’aquí i l’ara. Deixar enrere el passat, evitar controlar tot allò que ens passa i posar l’atenció plena en cada cosa que fem, ens ajudarà a gaudir de forma conscient, desperta i atenta. Assaborir el que mengem amb tots els nostres sentits, apreciar les textures, olorar les aromes de la natura i apreciar tots els colors del nostre voltant, ens ajudarà a experimentar benestar i plenitud de viure el present, i esdevindrà una de les claus de la nostra salut mental.

 

Griselda Fillat
Presidenta de la Fundació CorAvant

 

Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.

Llegeix la Revista 28


«El moment present és l’únic que tens, fes de l’ara el centre fonamental de la teva vida»

“Res va passar en el passat; va passar en l’ara. Res passarà en el futur; passarà en l’ara.

El que penses que és passat és un registre emmagatzemat a la teva ment d’un ara anterior. Quan recordes el passat, actives un registre de la memòria i ho fas en l’ara. El futur és un ara imaginat, una projecció de la ment. Quan arriba, ho fa com un ara.”

La ment fa massa soroll

Tal com diu Marc Allen en el pròleg d’El poder del ahora, ens deixem endur massa pels nostres pensaments i les expectatives:

“Els problemes no els creen els altres ni el món d’allà a fora, sinó la nostra ment amb el seu incessant flux de pensaments, records del passat i preocupació per al futur. Cometem el gran error d’identificar-nos amb la nostra ment, pensant que som ella quan, de fet, som éssers molt més grans.”

Eckhart Tolle diu:

“Per què la ment es resisteix a l’ara? Per què el nega? Perquè no pot funcionar i conservar el control sense el temps que és passat i futur, de manera que percep l’ara intemporal com una amenaça. Temps i ment són, de fet, inseparables (…) Necessitem la ment i el temps per funcionar, però arriba un moment en què s’apropien de les nostres vides i és aleshores quan s’instaura la disfunció, el dolor i el sofriment.”

Observar les emocions

Indignació, ràbia, injustícia, incomprensió són algunes de les emocions que totes i tots podem sentir quan rebem una notícia relacionada amb una malaltia, com pot ser una cardiopatia, o bé quan hi ha un canvi en l’estat de la nostra salut, o ens estem preparant per a una intervenció quirúrgica.

Observar aquestes emocions és tan important com observar els nostres pensaments. Practica l’hàbit de preguntar-te: què està passant a dins seu en aquest moment? Però sense analitzar, simplement observa, enfoca la teva atenció cap a dins, sent l’energia de l’emoció que estàs tenint.

La queixa productiva

Tolle diu:

“Observa la teva queixa –ja sigui de paraula o de pensament– de la situació en què et trobes, del que els altres diuen o fan, del teu entorn, de la teva situació de vida, inclús del temps. Queixar-se sempre és no acceptar i comporta una càrrega d’inconsciència i negativitat. Quan et queixes, et converteixes en una víctima; quan t’expresses, assumeixes el teu poder; per tant, canvia la situació emprenent una acció o expressant el que penses sempre que sigui possible o necessari; abandona la situació o accepta-la.

Estàs preocupada o preocupat? Acostumes a pensar en què passaria si…? Aleshores estàs identificat amb la teva ment, que es projecta en una imaginària situació futura i genera pors. No hi ha manera de poder afrontar aquesta situació, perquè no existeix. És un fantasma mental. Pots aturar-ho tornant a prendre consciència del moment present (…) L’únic amb què has de liderar a la vida real és aquest moment. Pregunta’t quin problema tens ara mateix, no l’any que ve, demà o d’aquí cinc minuts! Què està malament en aquest moment?”

La clau de tot això es troba en la seguretat i la confiança de tenir clar qui ets tu i on ets ara.

Connectar amb el moment present és acceptar

La cardiopatia forma part de la teva situació de vida, sí, i en paraules de Tolle:

“T’has de centrar en aquest instant i evitar etiquetar la malaltia perquè aquesta quedi reduïda a un o diversos dels següents factors: dolor físic, debilitat, incomoditat o incapacitat. I amb això és el que t’has de centrar ara, i no pas en la idea que estàs ’malalta’ o ’malalt’. Treu temps a la malaltia.”

Connectar amb el moment present és acceptar, sí, però no és l’acceptació absoluta de com estàs o què et passa en aquest instant; sempre és important que tinguis una perspectiva de futur encarada en el procés i la teva responsabilitat individual de fer que les coses millorin.

Si vols que les coses canviïn, pregunta’t què pots fer tu per millorar la situació que no t’agrada

Tota projecció és implicació i prendre decisions de millora.

Quan pensis en el futur, pensa en les possibilitats de millora, i oblida’t del futur màgic, perquè no existeix. Pensa en plans, perspectives que t’ajudin, motivin i t’il·lusionin. Practica el pensament positiu: tens un futur, i no has de pensar que et moriràs.

Viu en l’aquí i l’ara, però pensar, per exemple, en què faràs vacances pot ajudar-te a viure el present; però el que no has de fer és pensar que quan estiguis de vacances estaràs millor que ara.

Viure el present en el teu dia a dia

Eckhart Tolle diu:

“Cada vegada que pugis o baixis les escales de casa teva o de la feina, posa molta atenció a cada esglaó, a cada moviment, inclús a la teva respiració. O quan et rentis les mans, posa atenció a totes les percepcions sensorials associades a aquesta activitat: el so i la sensació de l’aigua, el moviment de les teves mans, l’aroma del sabó… O quan entris al cotxe, després de tancar la porta, atura’t uns segons i observa la teva respiració! Pren consciència d’una silenciosa però intensa sensació de presència! Hi ha un criteri que et permet mesurar l’èxit aconseguit amb aquesta pràctica: el grau de pau que sentis dins teu.”

 

Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.

Llegeix la Revista 28


«Gran part de les iniciatives que fem amb la societat són propostes dels nostres treballadors i treballadores»

L’empresa ELIX Polymers, líder mundial en la fabricació de termoplàstics, està ubicada a la Canonja (Tarragona). En el marc de la seva política de Responsabilitat Social Corporativa, ELIX manté una relació estreta amb la societat i l’entorn que l’envolta, col·laborant amb projectes socials del territori per tal d’atendre les necessitats del seu entorn més proper. Des de l’any 2018 col·labora amb la Fundació CorAvant, donant suport a diversos projectes socials de la Fundació.

D’on neix la iniciativa de col·laborar amb la Fundació CorAvant?

La iniciativa de col·laborar amb la Fundació CorAvant neix d’un treballador d’ELIX, qui manté una estreta relació amb la Fundació. Des de l’inici ens va agradar la proposta i vam decidir aportar el nostre granet de sorra per tal d’ajudar a millorar la qualitat de vida de les persones amb cardiopaties congènites.

D’altra banda, en el marc del nostre programa d’Empresa Saludable “Feel Good”, que té com a objectiu dinamitzar iniciatives estratègiques que fomentin un entorn laboral saludable, fa uns anys vam decidir donar suport al projecte social esportiu de Cromatic running. Una iniciativa formada per 26 corredors de la plantilla d’ELIX, que van dedicar el seu hobby, el running, a una causa solidària, dedicant cada quilòmetre de les seves carreres a recaptar fons per a CorAvant i l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC).

Parla’ns una mica d’ELIX.

A ELIX tenim un ADN molt especial. Som una empresa jove, propera i compromesa amb les persones i el medi ambient, i és per això que, fem de la responsabilitat social corporativa un dels eixos principals de la nostra acció.

Estem contínuament buscant de l’excel·lència i la millora continua, no només en oferir productes i serveis d’alta qualitat als nostres clients, sinó en millorar des de dins per projectar l’excel·lència cap a l’exterior.

En aquest sentit, estem immersos en un important canvi cultural: es tracta de la direcció per missions. Un estil de lideratge que posa en valor les persones, les seves motivacions i els seus valors, promovent el compromís amb l’empresa.

En el focus d’aquest canvi cultural hem identificat quatre grups d’interès: els clients, les persones que formen part d’ELIX, la companyia i la societat. Dins de l’àmbit de la societat, una de les principals missions és la de contribuir positivament al benestar social, on col·laborem amb associacions i ONG’s del nostre entorn local (com és el cas de la Fundació CorAvant, Creu Roja Tarragona, AECC, Afanoc Tarragona, Associació Dhides, Fundació La Muntanyeta, Pàdel amb Tu, etc).

Gran part de les iniciatives que fem amb la societat són propostes dels nostres treballadors i treballadores. Una iniciativa molt bonica que va sorgir d’un dels nostres treballadors va ser la donació a dues associacions sense ànim de lucre de Tarragona, “Quilòmetre Zero” i “Todos en Azul”, de 4 i 8 impressores respectivament, amb l’objectiu d’ajudar i donar suport a les persones que més ho necessiten.

A més a més, ens agrada col·laborar en projectes de voluntariat com el Programa “Repte Experimenta”, promogut per la Universitat Rovira i Virgili amb l’objectiu d’acostar la ciència a les aules d’alumnes de l’ESO. També participem de forma activa en l’Inspira STEAM, un programa de voluntariat de professions STEAM que organitza la Universitat de Deusto, en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili, per al foment de la vocació cientificotecnològica entre les nenes de primària, basat en accions de sensibilització i orientació que imparteixen dones professionals del món de la investigació, la ciència i la tecnologia.

Què us aporta col·laborar amb la Fundació CorAvant?

Col·laborar amb la vostra Fundació i amb altres entitats socials és part de la nostra contribució per millorar el nostre entorn local, la societat, i el sentiment de pertinença de les persones que treballen a ELIX. Hem comprovat que les accions i programes socials que portem a terme milloren el nostre clima laboral i ens ajuden a promoure els nostres principis i valors. Evidentment, també és important de cara a la captació de talent; els joves i les persones que canvien de feina, o s’incorporen al món laboral, volen treballar en empreses que tinguin aquests valors i que siguin socialment responsables.

Animaries a altres empreses i organitzacions a col·laborar amb entitats socials?

Totalment. Des de la nostra àrea de comunicació constantment publiquem i difonem les nostres accions. L’objectiu és ser un exemple i animar a més empreses a col·laborar amb entitats socials. Totes les empreses, en la mesura de les seves possibilitats poden participar, i estic segur que obtindran un valuós retorn. Som conscients que requereix un esforç extra, però el que reps després és molt més del que dones.

 

 

 

Aquesta entrevista forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.

Llegeix la Revista 28


El malabarista que habita al cervell

Entre els ponents, Serra esmenta la parella de Tusón, la també lingüista Mila Segarra. Segarra va titular la seva intervenció amb la frase del rètol d’un taller de tapisseria: Se hacen sillas tejidas y se les arregla el culo a las viejas. El cul de les cadires velles, no de les persones velles. O, potser no! Em vaig fer un fart de riure! Us ho imagineu? A Tusón li interessava la qüestió de l’ambigüitat del llenguatge.

El sentit de l’humor té un poder fantàstic. En les bones conferències hi trobes breus acudits, o observacions inusuals que, lluny de trencar el fil de l’argument, ens ajuden a connectar-hi de nou. A l’estiu, en una terrassa, amb amistats, algú inesperadament fa un acudit i tot seguit esclata una riallada general.

No us passa que arribeu a casa al vespre, us traieu les sabates, us poseu la roba d’estar per casa i, per exemple, prepareu alguna cosa per sopar. Mentre amb una mà agafo el bol per batre dos ous i fer-me una truita crua per dins, amb l’altra obro el calaix dels coberts i acosto la cadira a la taula de la cuina amb el peu: no paro quiet! I mentrestant, penso a quina hora m’he de llevar demà i que la setmana vinent he de lliurar l’article a l’AACIC. Dins del meu cervell hi viu un malabarista maldestre a qui li agrada fer quatre coses alhora. Tothom qui conec em diu que ho hauria de controlar. Cadascú et dona la seva recepta. En alguns casos, la persona que predica la fórmula infal·lible no s’aplica els seus consells.

A la casa on vaig néixer teníem dos rosers. Feien prop de dos metres d’alçada cada un. Eren com dos arbres. Cap a l’abril, pels volts de Sant Jordi, esclataven les roses. En passar-hi pel costat en percebies l’olor. Quin instant més agradable! Les olors també tenen poder! T’omplen! Les males olors tenen el mateix poder. També omplen un instant, de res més que de pudor!

Les sensacions em connecten amb el moment: percebre de sobte l’olor d’una rosa fresca, deixar-me endur pel ritme i la melodia d’una música, algunes lectures que t’enganxen i no pots deixar, també el gust d’una truita crueta per dins. O en la sorpresa d’un bon acudit durant una conversa. Fins i tot l’olor dels contenidors d’escombraries plens a vessar. El malabarista que habita al meu cervell es torna destre en els seus jocs de mans. Per un moment, tot està bé com està. Els contenidors, però,…

 

Jaume Piqué i Abadal
Periodista, col·laborador de l’entitat

 

Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.

Llegeix la Revista 28


Les dones i homes més grans de 25 anys de l’Espai virtual de la Fundació CorAvant prenen la paraula

  1. Néixer amb una cardiopatia suposa uns moments de crisi que comporten un daltabaix a la vida. Conèixer gent que ho hagi passat i ho hagi superat ajuda tant qui ho té com qui ja ho ha tingut. Compartir ens ajuda a aprendre a conviure amb la cardiopatia i a acceptar el que estem passant a cada moment.
  2. Escolta sempre el teu cos. Escolta també els professionals de la salut i les recomanacions que et facin, però només tu sabràs el teu límit.
  3. No tinguis por, no et rendeixis, no et posis a prova, però tampoc t’acomodis i t’acostumis a “no fer”. Proposa’t reptes. No et compadeixis. Busca alternatives: si no pots seguir la proposta general del grup, adapta-la, però no deixis de fer. Estigues present. Mira el que pots fer, no el que no pots fer.
  4. Quan passes un mal moment sobre el qual no pots fer res per canviar-lo; per exemple, quan estàs pendent d’una intervenció quirúrgica, amb poca capacitat física, amb molta tensió per la situació…, ajuda molt tenir una ocupació, sortir de la preocupació sobre la incertesa de la teva salut i buscar alguna cosa que t’ompli, que tingui una meta, un final temporal: un curs, un repte, un objectiu.
  5. No et comparis, ni tan sols amb una persona amb cardiopatia. Cadascú té la seva pròpia manera de viure-ho. Compara’t amb tu mateix, tal com ets.
  6. No et pensis mai que ets “un malalt o una malalta”. Som persones amb una peculiaritat, concretament, una cardiopatia. Tens els mateixos drets a gaudir de la vida, de forma saludable, sempre.
  7. Fes i canvia el que pots controlar, perquè allò que no depèn de tu, no ho podràs esmenar: no cal que hi donis més voltes.
  8. Et sorprendràs de com de bé pots estar amb un cor que diuen que funciona tan malament.
  9. Les limitacions no són exclusives de la cardiopatia. Totes les persones en tenim, nosaltres sabem d’on venen i això, sovint, pot ser un avantatge. És molt important que et coneguis a tu mateix/a i com funciona el teu cos.
  10.  Quan ets jove amb una cardiopatia i vius les situacions que vius, ets capaç de donar valor a coses que les persones “sanes” no valoren. Tens més empatia i saps reconèixer les dificultats.
  11. Totes les persones emmalaltim en algun moment de la vida.
  12. Sovint, el més significatiu és el que no es diu. En moments de crisi, busca una mirada amiga que pugui entendre pel que estàs passant i et pugui acompanyar respectant el moment en què estàs, sigui quin sigui. Al final, tot passa.
  13. És important pensar que tot anirà bé, però és igual d’important tenir clar que el camí no serà fàcil.
  14. És crucial saber amb quines cartes jugues, unes tenen qualitats positives, d’altres no tant, tenim comodins… El que és primordial és aprendre a jugar les teves cartes, a fer els canvis adequats, i anar fent partides.
  15. Deixa’t sentir, fins i tot en els moments difícils, relaxa’t, fes coses que t’omplin, no t’aïllis, relaciona’t amb els que t’estimen, camina, connecta’t, pinta, cuina, dibuixa… La vida ens empeny a fer o no fer, però cal veure què volem nosaltres.

 

Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.

Llegeix la Revista 28


Viure en el present

«Viure el present» o «viure ara i ací» equivalen al carpe diem llatí, invitació a esprémer el dia i atrapar l’ocasió. Sol ser el recurs fàcil per impel·lir a la disbauxa quan hom diu que això s’acaba. Però també ens aconsella a fruir amb intensitat i sense condicionants banals; ens suggereix que maldem per gaudir de la vida, que és una ganga. Amb tot, la utilitat de sobreviure només ara i ací és ambivalent. O bé reporta un benefici d’immediatesa, perquè ens allibera dels embats que ens pressionen i de les situacions que ens comprometen, o bé engavanya i ens esclavitza perquè ens converteix en víctimes propiciatòries de la deessa post-moderna que la velocitat encarna. Tot fa pensar que defugir el temps i viure l’instant precís, no sols és desitjable, sinó l’única possibilitat de radicalitat. Tot i així no anem enlloc amb una locució tan cantelluda. No ens ajuda a matisar i imposa una estratègia incerta i pessimista. No mirar enrere ¿no significa negar què érem? ¿renegar d’on venim? I no mirar endavant ¿no vol dir témer el demà? El temps té aspectes diversos. ¿No l’heu vist com roda, es recargola, s’enfila i s’allisa? L’aturem i el perdem. S’esllangueix, se’ns mor, es glaça, es comprimeix, es dilata, s’accelera. A vegades, feixuc, és insuportable. A vegades, inassolible, s’aigualeix entre els dits o entre els plecs dels records. ¿I no l’heu vist mai com s’encén, vibrant o tremolós? Per tant, no tenir en compte els canvis de ritme del temps, de la vida ¿no ens amputa els sentits? Perquè és viu, diem que fuig… i diem que torna, s’estira i s’escurça. És massa agosarat instal·lar se en el temps que fuig, que el present dissipa. Fóra un dispendi deixar d’assaborir el temps que torna, que el passat conserva. Serà arriscat refusar el temps que espera, que el futur preserva. Visquem en el present, sí, però sense refusar els xips d’història i d’esperança.

 

Jaume Comas
Fundació CorAvant

 

 

Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.

Llegeix la Revista 28


«No t’aixequis cada matí pensant en la teva cardiopatia, pensa en les coses que et fan il·lusió»

Com creus que és d’important viure el present?

Jo sempre dic als meus pacients que han de viure en l’ara, que pensin en el present i no pas en el futur, perquè no sabem què passarà. També els dic que mirin el que sí que poden fer i no el que no poden.

A qui té una cardiopatia lleu, li dic que té bon pronòstic, que no es preocupi…, i li repeteixo moltes vegades, perquè si no ell se sent cardiòpata des que ha nascut. A qui té una cardiopatia més moderada, greu o complexa, li dic que la gent de la meva edat ja no ha tingut les mateixes opcions que ells que tenen 20 o 30 anys, perquè realment la cirurgia i la tecnologia han evolucionat i millorat molt. I sempre els hi dic: “algun dia potser necessitaràs operar-te, però ara no t’ho plantegis perquè, de moment, no cal, viu l’ara, i quan sigui el moment ja ho enfocarem”. Això sí, els dic també que es cuidin i que no fa falta que cremin totes les cartes ara.

Ara he fet un curs de psicologia i ens van ensenyar una mica a plantejar-nos quin tipus de pacient teníem al davant: un terra, un aire, un aigua, o un foc; i segons el seu tipus de personalitat, enfocar com li has de donar les notícies, sense enganyar, perquè estàs dient el mateix, però de la manera que ells volen.

Fins ara jo sempre els donava esperança (jo soc aire), una porta oberta, i m’adono que hi ha gent que és molt terra i que el que necessita és que li digui percentatges, i jo, en canvi, li estic dient allò que a mi m’agradaria que em diguessin en comptes de ficar-me en el seu lloc.

Que curiós això que expliques dels quatre perfils de persones: terra, aire, aigua i foc. Què li diries a una persona de cada perfil per encoratjar-la a viure el present?

A qui és terra li explicaria la seva situació de manera objectiva i amb percentatges, per exemple, de mortalitat, si és el que em demana.

A qui és foc també li diria de forma clara i concreta què és el que té o què li passa, però en aquest cas no caldrien percentatges. En un primer moment, la informació que rebrà, el col·lapsarà, però l’endemà ja organitzarà la seva vida en funció del que li he dit.

A qui és aigua li explicaria suaument les opcions que hi ha.

I a qui és aire li donaria sempre esperança, li parlaria de les innovacions, dels avenços en medicina.

I com podem saber quin perfil és cada persona?

A la consulta jo veig molt clar quin perfil de persona tinc a davant, perquè veig sovint els meus pacients, els porto un seguiment, i en funció de les preguntes que em fan detecto quin perfil té cadascú. Per exemple: el terra fa preguntes molt concretes, vol saber què li passarà, és reflexiu, però també és tranquil. El foc és més reactiu, va més al gra. L’aire és el més social, extravertit i xerra bastant. I els que són aigua són persones més introvertides, sensibles, pausades, que tenen la capacitat de tractar amb la gent, i que acaben fent el que ells volen.

En resum podríem dir que els més raonables són el foc i el terra. I els més sensibles, l’aire i l’aigua. Els perfils més actius són el foc i l’aire; i els més introvertits, el terra i l’aigua.

És curiós perquè abans no me n’adonava i ara sí. Per exemple, puc donar notícies a un foc més fàcilment, perquè directament em pregunta. També m’he adonat que a les persones que són terra no les tenia ben informades, perquè elles busquen respostes concretes i jo els hi parlava d’esperança.

El que sí que dic a totes i a tots és que visquin el present, això està clar.

Viure el present, sí; però què en penses de fer una petita projecció cap al futur?

A la consulta sempre pregunto pels estudis, soc una pesada en què estudiïn, perquè si no poden treballar fent tasques més físiques i són intel·ligents, poden despuntar en aquest àmbit. Sempre insisteixo en què tenir estudis és molt important, en les oportunitats que et donen, en el fet que tenen tota la vida al davant

A la primera visita, també, parlo a les noies de l’embaràs i del risc de l’herència de la seva cardiopatia; i als nois els hi comento que si algun dia tenen un fill, farem un seguiment del fetus i mirarem també quina probabilitat d’herència tenen.

Estudis i maternitat/paternitat són dos temes que comento sempre pensant així de cara al futur. Però també sempre dic que s’han de cuidar físicament, que no consumeixin coses estranyes, i que intentin fer una mica d’exercici.

La consulta és molt ‘xula’, perquè és una etapa molt viva, ja que a més de la cardiopatia també et parlen de les seves amistats, de l’esport, de parelles… Cada pacient és una explosió d’energia. La Pepi, que és la infermera amb qui estic, sempre diu que la consulta és molt intensa emocionalment. I té raó. Ho és.

Quin consell ens donaries per començar a aprendre a viure en el present?

No t’aixequis cada matí pensant en la teva cardiopatia, pensa en les coses que et fan il·lusió, que t’omplen molt més…

Quan una cosa la penses una vegada i ja està, no et queda a la ment, però si durant el dia li dones voltes i més voltes, al final se’t queda gravada al cervell i no hi ha manera de treure-la.

Una mica el que hem de fer és l’esforç de no tenir el cervell contínuament pensant que tinc una cardiopatia i els altres no la tenen. Elles i ells tenen altres coses. Si treus la cardiopatia de l’equació o l’apartes, pots ser molt feliç; si la fiques al mig, no et deixa viure.

I jo crec que és una mica això: pensa en l’avui i no pensis que et passaran coses negatives, perquè encara no t’han passat. El dia que et passin, ja les arreglarem.

 

 

Aquesta conversa forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.

Llegeix la Revista 28


«El primer que es necessita per viure el present és focus: atenció plena en allò que s’estigui fent»

Les persones que tenen una patologia al cor i les seves famílies estan acostumades a viure al dia, perquè demà pot passar que canviï el diagnòstic o algun fet que no esperaven. Però no sempre és tan senzill estar presents. Com ho podem fer?

Per estar presents potser el primer consell que podem donar és renunciar al multitasking, a voler fer-ho tot alhora, perquè ni estem allà ni estem aquí. I la situació típica és quan quedes amb un amic per explicar-li una cosa important: tu estàs parlant i veus que l’altre va mirant els missatges que li entren en el seu Whatsapp, Messenger, Instagram… Llavors ni està en un lloc ni està en l’altre. Per tant, el primer que es necessita per viure el present és focus: atenció plena en allò que s’estigui fent.

En els monestirs, els monjos de zen posen l’atenció plena fins i tot a les tasques més quotidianes: quan estan escombrant, allò és el més important del món; quan estan netejant les patates, allò és el més important del món; quan mediten, només mediten. Doncs el primer que s’ha de fer per viure el temps present és fer una sola cosa amb tot el teu amor, amb tots els teus sentits. Això per començar.

I després hi ha tot el tema de les projeccions mentals: tendim a jutjar el passat i a predir el futur. Per evitar aquests viatges que fa la ment cap al passat i cap al futur, el millor que es pot fer és, per exemple, abolir el temps futur si sabem que és incert, i més encara a partir de la pandèmia, de la guerra… O sigui: no parlar amb futur, sinó preocupar-nos del que podem fer en el dia d’avui. I no pensar què passarà en tres mesos, en sis… Perquè, a més, l’experiència demostra que tampoc ho acostumem a encertar. Un 80 % de les prediccions que fem no passen, sinó que passen d’altres coses. I del passat, doncs, l’hem d’entendre que és com un territori mort, en el sentit que a cada moment de la nostra vida vam fer el millor que vam poder amb el coneixement que teníem. Potser ara ho hauríem fet diferent, però hem de mirar el passat com qui mira un llibre d’història, per aprendre.

M’ha agradat molt això que dius de mirar el passat com un aprenentatge i que potser ara ho faríem diferent, però en aquell moment no teníem el mateix coneixement.

Hem de partir de la base que a cada moment de l’existència, la gent fa el millor que sap segons el seu nivell d’evolució espiritual. Hem d’entendre que som imperfectes i estem en formació. Som una matèria viva que està evolucionant sempre i que a cada moment hem fet el millor que sabíem. El passat és per no repetir errors, no val la pena tornar-lo a visitar, no en farem res. I el futur com que no el podem predir, tampoc hi hem de gastar massa temps, a no ser que sigui, no sé…, vint minuts per reservar un avió que agafaràs d’aquí uns mesos. Per aquest tipus de futur, sí.

Una manera de practicar aquesta atenció plena és el mindfulness o la meditació.

Sí, hi ha moltes maneres. El mindfulness, el nom anglosaxó laic que engloba la meditació de tota la vida, potser és la més coneguda. Però, per exemple, jo considero també meditació estar llegint un llibre amb el mòbil apagat i amb tots els teus sentits posats en això. Si tu ets capaç d’estar 100 % en el que llegeixes, sense mirar cap altra cosa, ni permetre que la ment se te’n vagi cap a altres assumptes, també és meditació. O la meditació en moviment: quan surts a passejar pel bosc i només pares atenció al pes del teu cos, a la sensació de gravetat, a com es mouen els teus peus… això és meditació també. O sigui: meditació és tot allò que pots fer de manera absoluta i tenint plena consciència del que està passant.

Per exemple, mirar per la finestra i veure passar la gent seria un tipus de meditació?

En llenguatge cristià en diríem contemplació. Mirar per la finestra sense jutjar, perquè la meditació consisteix en no jutjar. Si tu estàs mirant per la finestra i comences a fer hipòtesis sobre qui és un, qui és l’altre, si són parella, si no ho són… ja no és meditació. Meditació seria dedicar-se només a mirar, sense jutjar, i veure el que passa, com et sents tu davant d’això que veus. Això ho pots fer mirant gent, mirant els núvols, mirant el sostre de casa teva…

Aquest tipus de meditació més activa és diferent a la meditació que sempre ens ve al cap de posar l’atenció en la nostra respiració.

Una respiració és un exercici que està bé en aquells moments en què et trobes molt atabalada o amb el cor molt accelerat. Una respiració lenta que comença en el ventre, omple els pulmons i aixeca les clavícules, si la fas deu o dotze vegades, baixa les teves constants vitals i et sents més relaxada. Però pots arribar al mateix estat de benestar fent una activitat en plenitud. També pot ser un esport, per exemple, nedant a un ritme que sigui agradable per a tu, que tampoc et suposi un sobreesforç; caminant, corrent… qualsevol mena d’esport que a tu et permeti concentrar-te i que flueixis. El que dona sentit a la meditació és el flow.

La meditació podríem considerar-la com a sanadora i també com un temps que et dediques a pensar en tu o a evadir-te.

La meditació, en teoria, seria no pensar, però no pensar és impossible. Però almenys és no pensar de forma conscient. Si tu estàs meditant o mirant per la finestra i estàs pensant en les factures del mes, ja no estàs meditant. Meditar és observar la ment i si et ve una idea al cap, l’etiquetes com a pensament i la deixes passar. La meditació és ser conscient de com et sents, ser conscient del teu cos, del que et diu, del que passa pel teu cap de manera random, però no intervenir, no jutjar, ni rebutjar, ni agafar, sinó permetre que tot passi.

I recomanes, per exemple, si et ve algun pensament apuntar-lo?

No, no s’ha d’apuntar. Tu només el visualitzes i li poses una etiqueta que diu pensament i el deixes passar, i no et jutges. Diuen que tenim 60.000 pensaments al dia i no són vàlids ni són equivocats, són només pensaments. Doncs, tant si és un pensament agradable com si no ho és, el que hem de fer és no jutjar-lo ni com a bo ni com a dolent, sinó adonar-nos que hem tingut aquest pensament i deixar-lo passar.

M’ha agradat molt una frase que vaig llegir en una entrevista que et van fer: “Canvia el pou pel túnel, perquè al final hi ha llum i esperança”.

Això m’ho va dir la Marian Rojas. Quan tu penses que estàs en un pou, no hi ha escapatòria, et sembla que estaràs en la foscor per sempre; però quan penses que és un túnel i al final hi ha llum, llavors hi afegeixes una temporalitat i saps que per molt malament que ho estiguis passant, això durarà uns dies, setmanes, mesos, o el que sigui, i que després vindrà una altra cosa. I això el que et dona és una visió més dinàmica, més neutral del que és la realitat. És com una muntanya russa on hi ha moments d’èxtasi, de caiguda, de punt intermedi. És molt cert això del túnel, perquè el mateix Winston Churchill enmig de la guerra deia: “Si sents que estàs enmig de l’infern, segueix caminant, perquè en algun moment en sortiràs.”

M’agradaria parlar també del teu famós llibre Ikigai traduït a més de 65 idiomes. En el llibre parles que tots tenim un propòsit o més d’un propòsit vital al llarg de la vida que pot anar canviant.

Hi ha gent que s’ha dedicat vint anys a l’ensenyament i arriba un moment que això queda esgotat, que li ha donat tot el que li havia de donar i, de sobte, volen fer una altra cosa i es volen dedicar, per exemple, a escriure un llibre, a donar cursos a mestres, a fer una feina més individual…

El propòsit vital és el motiu pel qual et lleves al matí amb il·lusió. Hi ha qui des de ben petit ja sap el seu ‘ikigai’, això passa, per exemple, a famílies de metges on a vegades els fills han crescut amb un pare i una mare que són metges i la passió els hi ve donada des de petits i ho continuen. Però el més normal és no saber què vols fer fins arribada la trentena. Al final, si no saps quin és el teu propòsit el que has de fer és buscar-lo: quan tu estàs intentant saber què vols fer amb la teva vida, aquesta cerca ja és un ’ikigai’, perquè això et motiva cada dia a moure’t.

En el llibre també parles que quan a alguna cosa li poses nom, és quan comença a existir. Em va agradar molt perquè vaig pensar que quan a les famílies els hi diuen què és el que té la seva criatura ja tenen un punt de partida, un fil per estibar. I em va fer gràcia el paral·lelisme. També dius que no és bo deixar-se arrossegar pel pes del passat i que l’actitud, potser, és gairebé l’única cosa que podem decidir.

Sí, això és el que diu Viktor Frankl, que a vegades les circumstàncies et venen donades, com una pandèmia o una malaltia, que tu no esperes que arribi, o que la teva parella se’n va, o que es mor el teu pare… Aquestes circumstàncies moltes vegades no les has triat, però tu tries què fas amb tot això, com enfoques la teva vida, quin aprenentatge en treus i què faràs a partir d’ara. Això és el que depèn de tu.

Tornant al que dèiem al començament de viure amb atenció plena, amb el que dèiem de les distraccions, creus que nosaltres podem dir a l’altra persona que ens faci cas?

Sí, de manera carinyosa. Una vegada vaig anar a un plató de televisió amb l’Andrés Martín Asuero, doctor en psicologia que va portar el mindfulness a Hispanoamèrica i alumne directe de Jon Kabat-Zinn. Jo vaig fer una cosa que faig normalment que és que poso el telèfon a sobre la taula, però al revés, és a dir, que es vegi la funda, així no veig què hi ha al darrere. I, fins i tot, ell em va criticar això. Em va dir: “Francesc, saps que les persones importants mai deixen el telèfon a sobre la taula?”. I després m’ho va explicar: “Si tu deixes el telèfon a sobre la taula és perquè tens això que els americans diuen FOMO (Fear Of Missing Out), tens por que el telèfon vibri, que hi hagi una oportunitat per a tu que si no la veus ara, després la donin a algú altre. Però la gent realment important poden tancar el telèfon i guardar-lo a la bossa, perquè saben perfectament que si no et troben ara, et trobaran d’aquí a dues hores o d’aquí a sis hores. Per tant, tu et sents important o no important? Si creus que tens prou valor, aleshores no pots tenir el telèfon a sobre la taula.” Aquesta és una manera carinyosa d’explicar-ho.

Doncs potser més d’una persona la farà servir a partir d’ara.

La gent important no deixa el telèfon a sobre la taula.

Parla’ns una mica del teu últim llibre que porta per nom la salutació índia: Namasté.

Namasté significa moltes coses. Es fa servir per dir hola, per dir adeu, per honrar… i una de les traduccions que se’n fa és “saludo la divinitat que hi ha en tu”. Però entenent que jo també soc important, que tu i jo som un. És una expressió molt bonica d’unió, on jo et reconec a tu i em reconec a mi en tu, i els dos estem a dins de tot això, i som una unitat, un tot. Les arrels de l’expressió Namasté estan molt endins de les espiritualitats índies. La no dualitat: no sentir que tu estàs aquí i jo estic allà, que tu tens uns desitjos i jo uns altres, sinó entendre que en essència tothom sent el mateix i necessita el mateix.

I què hi podem trobar en aquest llibre?

És com un curs d’espiritualitat índia on s’explica de manera molt senzilla els conceptes clàssics: l’aferrament, el karma, el pelegrinatge exterior i interior, el desig, la salut del cos, de la ment i de l’esperit… I fins i tot hi ha un capítol dedicat a business, perquè ara els nous líders mundials són indis. Primer van començar a Silicon Valley, va arribar un CEO que va salvar Microsoft, i després les 7-8 grans companyies totes tenen un director indi. Ara, a la Gran Bretanya qui porta el país és un indi també. Això significa alguna cosa. I hi ha un capítol dedicat a com aquests líders afronten el món de l’empresa i els problemes, i són mirades molt diferents de les nostres.

I si són els qui governen, potser des d’aquí estaria bé donar una ullada a veure com són.

Com diu el poema de Kavafis: “Aprendre dels que saben”.

Com sempre s’ha fet a la vida: si a aquests els hi va bé, mirem què fan. I ja per no robar-te més temps, m’agradaria esmentar una frase del llibre Ikigai: “La propera vegada que et sentis trist, incapaç o massa permeable als mals del món, rescata un moment feliç de la teva vida”.

Tots tenim un rebost de llocs on vam ser molt feliços, amistats que només pensar en elles ja somrius perquè t’agrada estar amb elles, algun mestre que vas tenir, un llibre que t’agrada molt i que recordes… tot això són píndoles que quan tot et sembla que se’t fa muntanya amunt, que et sembla difícil, i que estàs cansat, et poden recordar que la vida té molts més moments bonics que dolorosos.

Crec que aquesta és una pràctica que hauríem de fer més sovint, perquè sempre recordem més les coses dolentes que ens han passat.

Això està estudiat per la psicologia. En castellà es diu sesgo cognitivo. Les coses negatives ajuden a la supervivència, per això queden gravades. Des que érem caçadors recol·lectors, quan algú menjava una baia i moria, això quedava gravat a tota la tribu, perquè recordar aquest fet negatiu feia que salvessis la teva vida. I això ho hem anat portant cap als nostres temps, i s’aplica també a les notícies: ens interessa només allò negatiu, perquè sembla que si sabem tot això que passa es pot salvar el món.

Potser una manera de recordar les coses bones és practicant la gratitud.

Recordo un cop que vaig entrevistar a Jostein Gaarder, l’autor d’El món de Sofia. Al final de l’entrevista li vaig preguntar si era optimista o pessimista, i em va dir: “Francesc, et diré un secret, jo soc optimista perquè he descobert que els pessimistes són uns ganduls. Quan tu penses que tot anirà malament, que el món està cardat i que no es pot fer res, et quedes assegut. En canvi, si tens un mínim d’optimisme, doncs t’actives i dius mira puc fer això i poses el teu granet de sorra.”

M’ha agradat aquesta, també. Els pessimistes pensen que com que no poden fer res, és millor no moure’s.

Justifiquen que el món està molt malament per no fer res i, de fet, el món està malament per culpa dels pessimistes. Si hi haguessin més optimistes es guanyarien més coses, i hi hauria més amor i menys conflictes.

Els pessimistes hauran de buscar el seu ’ikigai’.

 

Aquesta conversa forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.

Llegeix la Revista 28


Jenny Moix: «Si busques la pau, només la trobaràs en el present»

És en blanc i negre. El protagonista de la imatge és un gat, un bell felí tigrat i una mica grassonet. En aquesta plàcida posició amb les potetes recollides en la qual a vegades dormen, però, en aquest cas, està despert. Es troba en pla contemplatiu davant d’una finestra.

No sembla tenir cap preocupació. Ni s’està penedint per no haver aconseguit caçar un ratolí, ni ressentit amb un altre gat que el va esgarrapar, ni tampoc planifica per on passejarà demà. Simplement, reposa en el present.

Quina enveja que em fa! Per això ho tinc aquí, perquè em transmeti aquesta sensació. I, almenys, els moments que el miro, ho aconsegueix.

Com és que els humans ens hem embolicat tant per a no poder gaudir d’aquesta senzilla tranquil·litat?

Els físics teòrics parlen de l’existència de moltes dimensions, crec que ja van per l’onze. Com a psicòloga, no en tinc ni idea, però jo dues, les veig molt clares: la real i la mental. Em refereixo al fet que la realitat va per uns rumbs i els nostres pensaments en paral·lel per uns altres molt diferents.

Dos plans. És clar que el gat es troba en el real, i els sapiens ens passem la major part del temps en el mental. Hi ha moltes recerques que ho demostren, però no m’entretindré a citar-les, perquè per poc que ens mirem el podem comprovar.

Si a nosaltres ens col·loquessin davant d’aquesta finestra, segur que es correria una cortina que ens impediria veure el paisatge, i no em refereixo a una cortina de tela, sinó a una psicològica estampada amb pensaments variats. Resulta divertit fixar-nos en la importància que donem a les vistes en triar l’habitació d’un hotel, si tenim en compte que no les veiem! Els nostres ulls poden recórrer la panoràmica i fins i tot exclamar que bonic! Però les preocupacions no triguen molt a allotjar-se en la mateixa habitació. És com si estiguessin geloses del paisatge, volen la nostra absoluta atenció. I no solem defraudar-les.

Aquesta mateixa cortina mental determina si una planta a casa nostra es limita a actuar d’objecte decoratiu o ens fa companyia. Si la recollim, podem notar la seva presència silenciosa i si no, ens perdem el seu afecte.

El més trist és que amb els nostres éssers estimats ens passa el mateix.

Quan patim, sigui per una malaltia o per qualsevol altre motiu, solem sentir-nos molt sols. Podem fins i tot reconèixer la preocupació dels altres i agrair les seves cures, però amb això no n’hi ha prou per notar-nos realment prop d’ells. I és que entre nosaltres i ells s’interposa no una cortina mental, sinó un gruixut mur construït amb maons psicològics (“per què a mi?”; “no poden entendre el que estic passant”; “alguna cosa he d’estar fent malament”; “no podré suportar-ho per molt de temps”, …).

Com podem donar o rebre amor amb aquesta muralla pel mig?

Tots aquests pensaments es filtren als nostres caps sense demanar-nos permís. I es dediquen a donar voltes i més voltes. Si ens aturem un moment i ens fixem en el que hem pensat avui, podrem comprovar que no és molt diferent del que el nostre cap va sospitar ahir. Sempre roseguem les mateixes idees. Per això, ens posem tan contents quan se’ns en cola alguna de nova i creativa. És com si de sobte ens obrissin alguna porta. Aire fresc.

Com podem baixar d’aquesta dimensió mental i a entrar en el preciós univers en el qual es troba el nostre felí zen?

No soc molt amant dels tips, no crec en consells senzills que canviïn la vida. Si funcionessin ja seríem tots molt feliços. De totes maneres, jugaré a enumerar-ne alguns.

  • Llegeix-te algun llibre de física quàntica, o millor un article curtet divulgatiu (amb això serà suficient) o bé llegeix Sòcrates i repeteix amb ell: “Només sé que no sé res”. Les dues opcions
    són igual de vàlides. Es tracta que ens adonem de la nostra ignorància. Els humans som massa arrogants. Ser superbs ens fa pensar que sabem per on han d’anar les coses, com s’han de comportar els nostres fills, pares, parelles, amics, … i sobretot nosaltres. I llavors quan la realitat no s’ajusta a aquestes boles mentals, patim moltíssim. I el que és pitjor, som incapaços de
    perdonar-nos o perdonar l’altre.
  • Juga a espantar mosques, primer amb mosques reals i després, quan agafis el moviment, fes el mateix amb els teus pensaments. Quan te’n vingui un que et fastigueja, un autèntic borinot, treu-te’l de sobre. Si has fet els deures i ets conscient que no saps res, et resultarà d’allò més senzill. Reconeixeràs que aquesta mosca només és un insecte mental.
  • En cas que no hagis fet els deures i la mosca t’atrapi a tu, mira-la fixament. Clava els teus ulls en el teu pensament com si t’ordenessin que pintessis un quadre abstracte que el
    representés. Normalment els pensaments són pensats, es presenten i zas ens engoleixen, ara es tracta que els observis i t’adonis que són pures construccions del teu cervell. Creu-me, sabem fer-ho. Quan un amic ens explica algun problema, a vegades podem veure clar com és només alguna cosa que ha muntat la seva psique, doncs es tracta de fer el mateix amb les nostres pròpies preocupacions.
  • Quan estiguis amb algú, treu la teva cortina mental, escolta’l sense posar els teus judicis pel mig. Limita’t a escoltar-lo, no intentis canviar-lo, aconsellar-lo, para atenció plena a les seves
    paraules. Veuràs que no estàs sol. I la vida amb la calor dels qui ens acompanyen és molt més acollidora.
  • I si us plau, no et prenguis molt seriosament aquests tips. I la vida, tampoc.

Si et ve de gust, endinsar-te en el món de la ment, aquí et deixo informació dels meus dos últims llibres:

Moix, J. (2022). La cueva del mono. Las siete piedras de la sabiduría. Barcelona: Plataforma.

Moix, J. (2018). Mi mente sin mí. Lo único que falta en tu vida eres tú. Madrid: Aguilar.

 

Jenny Moix
Dra. en Psicologia i professora Titular de la Universitat Autònoma de Barcelona

 

Aquest article forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.

Llegeix la Revista 28