Les persones que tenen una patologia al cor i les seves famílies estan acostumades a viure al dia, perquè demà pot passar que canviï el diagnòstic o algun fet que no esperaven. Però no sempre és tan senzill estar presents. Com ho podem fer?
Per estar presents potser el primer consell que podem donar és renunciar al multitasking, a voler fer-ho tot alhora, perquè ni estem allà ni estem aquí. I la situació típica és quan quedes amb un amic per explicar-li una cosa important: tu estàs parlant i veus que l’altre va mirant els missatges que li entren en el seu Whatsapp, Messenger, Instagram… Llavors ni està en un lloc ni està en l’altre. Per tant, el primer que es necessita per viure el present és focus: atenció plena en allò que s’estigui fent.
En els monestirs, els monjos de zen posen l’atenció plena fins i tot a les tasques més quotidianes: quan estan escombrant, allò és el més important del món; quan estan netejant les patates, allò és el més important del món; quan mediten, només mediten. Doncs el primer que s’ha de fer per viure el temps present és fer una sola cosa amb tot el teu amor, amb tots els teus sentits. Això per començar.
I després hi ha tot el tema de les projeccions mentals: tendim a jutjar el passat i a predir el futur. Per evitar aquests viatges que fa la ment cap al passat i cap al futur, el millor que es pot fer és, per exemple, abolir el temps futur si sabem que és incert, i més encara a partir de la pandèmia, de la guerra… O sigui: no parlar amb futur, sinó preocupar-nos del que podem fer en el dia d’avui. I no pensar què passarà en tres mesos, en sis… Perquè, a més, l’experiència demostra que tampoc ho acostumem a encertar. Un 80 % de les prediccions que fem no passen, sinó que passen d’altres coses. I del passat, doncs, l’hem d’entendre que és com un territori mort, en el sentit que a cada moment de la nostra vida vam fer el millor que vam poder amb el coneixement que teníem. Potser ara ho hauríem fet diferent, però hem de mirar el passat com qui mira un llibre d’història, per aprendre.
M’ha agradat molt això que dius de mirar el passat com un aprenentatge i que potser ara ho faríem diferent, però en aquell moment no teníem el mateix coneixement.
Hem de partir de la base que a cada moment de l’existència, la gent fa el millor que sap segons el seu nivell d’evolució espiritual. Hem d’entendre que som imperfectes i estem en formació. Som una matèria viva que està evolucionant sempre i que a cada moment hem fet el millor que sabíem. El passat és per no repetir errors, no val la pena tornar-lo a visitar, no en farem res. I el futur com que no el podem predir, tampoc hi hem de gastar massa temps, a no ser que sigui, no sé…, vint minuts per reservar un avió que agafaràs d’aquí uns mesos. Per aquest tipus de futur, sí.
Una manera de practicar aquesta atenció plena és el mindfulness o la meditació.
Sí, hi ha moltes maneres. El mindfulness, el nom anglosaxó laic que engloba la meditació de tota la vida, potser és la més coneguda. Però, per exemple, jo considero també meditació estar llegint un llibre amb el mòbil apagat i amb tots els teus sentits posats en això. Si tu ets capaç d’estar 100 % en el que llegeixes, sense mirar cap altra cosa, ni permetre que la ment se te’n vagi cap a altres assumptes, també és meditació. O la meditació en moviment: quan surts a passejar pel bosc i només pares atenció al pes del teu cos, a la sensació de gravetat, a com es mouen els teus peus… això és meditació també. O sigui: meditació és tot allò que pots fer de manera absoluta i tenint plena consciència del que està passant.
Per exemple, mirar per la finestra i veure passar la gent seria un tipus de meditació?
En llenguatge cristià en diríem contemplació. Mirar per la finestra sense jutjar, perquè la meditació consisteix en no jutjar. Si tu estàs mirant per la finestra i comences a fer hipòtesis sobre qui és un, qui és l’altre, si són parella, si no ho són… ja no és meditació. Meditació seria dedicar-se només a mirar, sense jutjar, i veure el que passa, com et sents tu davant d’això que veus. Això ho pots fer mirant gent, mirant els núvols, mirant el sostre de casa teva…
Aquest tipus de meditació més activa és diferent a la meditació que sempre ens ve al cap de posar l’atenció en la nostra respiració.
Una respiració és un exercici que està bé en aquells moments en què et trobes molt atabalada o amb el cor molt accelerat. Una respiració lenta que comença en el ventre, omple els pulmons i aixeca les clavícules, si la fas deu o dotze vegades, baixa les teves constants vitals i et sents més relaxada. Però pots arribar al mateix estat de benestar fent una activitat en plenitud. També pot ser un esport, per exemple, nedant a un ritme que sigui agradable per a tu, que tampoc et suposi un sobreesforç; caminant, corrent… qualsevol mena d’esport que a tu et permeti concentrar-te i que flueixis. El que dona sentit a la meditació és el flow.
La meditació podríem considerar-la com a sanadora i també com un temps que et dediques a pensar en tu o a evadir-te.
La meditació, en teoria, seria no pensar, però no pensar és impossible. Però almenys és no pensar de forma conscient. Si tu estàs meditant o mirant per la finestra i estàs pensant en les factures del mes, ja no estàs meditant. Meditar és observar la ment i si et ve una idea al cap, l’etiquetes com a pensament i la deixes passar. La meditació és ser conscient de com et sents, ser conscient del teu cos, del que et diu, del que passa pel teu cap de manera random, però no intervenir, no jutjar, ni rebutjar, ni agafar, sinó permetre que tot passi.
I recomanes, per exemple, si et ve algun pensament apuntar-lo?
No, no s’ha d’apuntar. Tu només el visualitzes i li poses una etiqueta que diu pensament i el deixes passar, i no et jutges. Diuen que tenim 60.000 pensaments al dia i no són vàlids ni són equivocats, són només pensaments. Doncs, tant si és un pensament agradable com si no ho és, el que hem de fer és no jutjar-lo ni com a bo ni com a dolent, sinó adonar-nos que hem tingut aquest pensament i deixar-lo passar.
M’ha agradat molt una frase que vaig llegir en una entrevista que et van fer: “Canvia el pou pel túnel, perquè al final hi ha llum i esperança”.
Això m’ho va dir la Marian Rojas. Quan tu penses que estàs en un pou, no hi ha escapatòria, et sembla que estaràs en la foscor per sempre; però quan penses que és un túnel i al final hi ha llum, llavors hi afegeixes una temporalitat i saps que per molt malament que ho estiguis passant, això durarà uns dies, setmanes, mesos, o el que sigui, i que després vindrà una altra cosa. I això el que et dona és una visió més dinàmica, més neutral del que és la realitat. És com una muntanya russa on hi ha moments d’èxtasi, de caiguda, de punt intermedi. És molt cert això del túnel, perquè el mateix Winston Churchill enmig de la guerra deia: “Si sents que estàs enmig de l’infern, segueix caminant, perquè en algun moment en sortiràs.”
M’agradaria parlar també del teu famós llibre Ikigai traduït a més de 65 idiomes. En el llibre parles que tots tenim un propòsit o més d’un propòsit vital al llarg de la vida que pot anar canviant.
Hi ha gent que s’ha dedicat vint anys a l’ensenyament i arriba un moment que això queda esgotat, que li ha donat tot el que li havia de donar i, de sobte, volen fer una altra cosa i es volen dedicar, per exemple, a escriure un llibre, a donar cursos a mestres, a fer una feina més individual…
El propòsit vital és el motiu pel qual et lleves al matí amb il·lusió. Hi ha qui des de ben petit ja sap el seu ‘ikigai’, això passa, per exemple, a famílies de metges on a vegades els fills han crescut amb un pare i una mare que són metges i la passió els hi ve donada des de petits i ho continuen. Però el més normal és no saber què vols fer fins arribada la trentena. Al final, si no saps quin és el teu propòsit el que has de fer és buscar-lo: quan tu estàs intentant saber què vols fer amb la teva vida, aquesta cerca ja és un ’ikigai’, perquè això et motiva cada dia a moure’t.
En el llibre també parles que quan a alguna cosa li poses nom, és quan comença a existir. Em va agradar molt perquè vaig pensar que quan a les famílies els hi diuen què és el que té la seva criatura ja tenen un punt de partida, un fil per estibar. I em va fer gràcia el paral·lelisme. També dius que no és bo deixar-se arrossegar pel pes del passat i que l’actitud, potser, és gairebé l’única cosa que podem decidir.
Sí, això és el que diu Viktor Frankl, que a vegades les circumstàncies et venen donades, com una pandèmia o una malaltia, que tu no esperes que arribi, o que la teva parella se’n va, o que es mor el teu pare… Aquestes circumstàncies moltes vegades no les has triat, però tu tries què fas amb tot això, com enfoques la teva vida, quin aprenentatge en treus i què faràs a partir d’ara. Això és el que depèn de tu.
Tornant al que dèiem al començament de viure amb atenció plena, amb el que dèiem de les distraccions, creus que nosaltres podem dir a l’altra persona que ens faci cas?
Sí, de manera carinyosa. Una vegada vaig anar a un plató de televisió amb l’Andrés Martín Asuero, doctor en psicologia que va portar el mindfulness a Hispanoamèrica i alumne directe de Jon Kabat-Zinn. Jo vaig fer una cosa que faig normalment que és que poso el telèfon a sobre la taula, però al revés, és a dir, que es vegi la funda, així no veig què hi ha al darrere. I, fins i tot, ell em va criticar això. Em va dir: “Francesc, saps que les persones importants mai deixen el telèfon a sobre la taula?”. I després m’ho va explicar: “Si tu deixes el telèfon a sobre la taula és perquè tens això que els americans diuen FOMO (Fear Of Missing Out), tens por que el telèfon vibri, que hi hagi una oportunitat per a tu que si no la veus ara, després la donin a algú altre. Però la gent realment important poden tancar el telèfon i guardar-lo a la bossa, perquè saben perfectament que si no et troben ara, et trobaran d’aquí a dues hores o d’aquí a sis hores. Per tant, tu et sents important o no important? Si creus que tens prou valor, aleshores no pots tenir el telèfon a sobre la taula.” Aquesta és una manera carinyosa d’explicar-ho.
Doncs potser més d’una persona la farà servir a partir d’ara.
La gent important no deixa el telèfon a sobre la taula.
Parla’ns una mica del teu últim llibre que porta per nom la salutació índia: Namasté.
Namasté significa moltes coses. Es fa servir per dir hola, per dir adeu, per honrar… i una de les traduccions que se’n fa és “saludo la divinitat que hi ha en tu”. Però entenent que jo també soc important, que tu i jo som un. És una expressió molt bonica d’unió, on jo et reconec a tu i em reconec a mi en tu, i els dos estem a dins de tot això, i som una unitat, un tot. Les arrels de l’expressió Namasté estan molt endins de les espiritualitats índies. La no dualitat: no sentir que tu estàs aquí i jo estic allà, que tu tens uns desitjos i jo uns altres, sinó entendre que en essència tothom sent el mateix i necessita el mateix.
I què hi podem trobar en aquest llibre?
És com un curs d’espiritualitat índia on s’explica de manera molt senzilla els conceptes clàssics: l’aferrament, el karma, el pelegrinatge exterior i interior, el desig, la salut del cos, de la ment i de l’esperit… I fins i tot hi ha un capítol dedicat a business, perquè ara els nous líders mundials són indis. Primer van començar a Silicon Valley, va arribar un CEO que va salvar Microsoft, i després les 7-8 grans companyies totes tenen un director indi. Ara, a la Gran Bretanya qui porta el país és un indi també. Això significa alguna cosa. I hi ha un capítol dedicat a com aquests líders afronten el món de l’empresa i els problemes, i són mirades molt diferents de les nostres.
I si són els qui governen, potser des d’aquí estaria bé donar una ullada a veure com són.
Com diu el poema de Kavafis: “Aprendre dels que saben”.
Com sempre s’ha fet a la vida: si a aquests els hi va bé, mirem què fan. I ja per no robar-te més temps, m’agradaria esmentar una frase del llibre Ikigai: “La propera vegada que et sentis trist, incapaç o massa permeable als mals del món, rescata un moment feliç de la teva vida”.
Tots tenim un rebost de llocs on vam ser molt feliços, amistats que només pensar en elles ja somrius perquè t’agrada estar amb elles, algun mestre que vas tenir, un llibre que t’agrada molt i que recordes… tot això són píndoles que quan tot et sembla que se’t fa muntanya amunt, que et sembla difícil, i que estàs cansat, et poden recordar que la vida té molts més moments bonics que dolorosos.
Crec que aquesta és una pràctica que hauríem de fer més sovint, perquè sempre recordem més les coses dolentes que ens han passat.
Això està estudiat per la psicologia. En castellà es diu sesgo cognitivo. Les coses negatives ajuden a la supervivència, per això queden gravades. Des que érem caçadors recol·lectors, quan algú menjava una baia i moria, això quedava gravat a tota la tribu, perquè recordar aquest fet negatiu feia que salvessis la teva vida. I això ho hem anat portant cap als nostres temps, i s’aplica també a les notícies: ens interessa només allò negatiu, perquè sembla que si sabem tot això que passa es pot salvar el món.
Potser una manera de recordar les coses bones és practicant la gratitud.
Recordo un cop que vaig entrevistar a Jostein Gaarder, l’autor d’El món de Sofia. Al final de l’entrevista li vaig preguntar si era optimista o pessimista, i em va dir: “Francesc, et diré un secret, jo soc optimista perquè he descobert que els pessimistes són uns ganduls. Quan tu penses que tot anirà malament, que el món està cardat i que no es pot fer res, et quedes assegut. En canvi, si tens un mínim d’optimisme, doncs t’actives i dius mira puc fer això i poses el teu granet de sorra.”
M’ha agradat aquesta, també. Els pessimistes pensen que com que no poden fer res, és millor no moure’s.
Justifiquen que el món està molt malament per no fer res i, de fet, el món està malament per culpa dels pessimistes. Si hi haguessin més optimistes es guanyarien més coses, i hi hauria més amor i menys conflictes.
Els pessimistes hauran de buscar el seu ’ikigai’.
Aquesta conversa forma part de la Revista 28 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i de la Fundació CorAvant, dedicada a la importància de viure el present.